dijous, 31 de març del 2011

After lunch

Tinc a dos italians davant meu. Estudiant davant dels seus ordinadors. I fa dia de tempesta, dia de que s’acostaunatempesta. He dormit poc, tinc son i poca gana. Un d’ells té els ulls blaus, i sempre busca controvèrsia allà on no n’hi ha. Ho fa per emprenyar, però de manera innocent. I jo espero que siguin les tres per poder seguir en el meu camí existencialista. Ara toca Sartre, i t’adones de la raó que té. Però per ara em quedo aquí, asseguda en una butaca blava de la biblioteca, mirant cap el cel obert. Què concentrats que estan. He llegit una entrada d’un blog, i no he desitjat res més que un dia poder escriure alguna cosa semblant. Gràcies. No em coneixes però gràcies. I aquí estic, entre el silenci i les tecles de tots els MacBooks que m’envolten. I aquí estic, entre el meu silenci i les mil paraules.

dimarts, 29 de març del 2011

The senses

Ara els dies duren més. I encara em pregunto com és possible que, després d’estar tres mesos coberta de neu i gel, la gespa estigui verda. Perquè ara surts al carrer i ho notes. Notes com el sol escalfa més i com l’aire ja no fa olor a fred. Dic això i ahir estàvem a zero graus. Però ara he sortit al carrer, a mitjanit, i no he tingut fred a les mans. I aquesta tarda quan he sortit a donar una volta he passat pel costat d’una escola amb un pati ben gran que hagués pogut ser qualsevol de Lexington. Perquè s’assembla…la tranquil•litat del carrer, la gent passejant els gossos i corrent, la llum del sol ponent sobre el llac. També tenia un petit llac al costat de la casa d’Outlook Drive. I m’encantava anar-hi. No era la cosa més bonica del món, però era tranquil. Igual que el que ara tinc baixant el meu carrer, que per alguna cosa es diu Lake Street. La tardor calma l’eufòria de l’estiu, i la primavera aixeca els ànims de l’hivern. No cal ni que us digui quina estació prefereixo…però sí que us diré que aquesta primavera l’espero amb més ganes, o la sento més a dins. Potser perquè es nota més el canvi; pel fred, per la neu, o pels dies que s’acabaven a les 4:30. Reviu tot. El gris s’ha convertit en mil colors i tens tacte a les mans sense haver de portar guants. No ho deien en broma que els sentits es disparen.

dilluns, 28 de març del 2011

divendres, 25 de març del 2011

Letters

Hi ha poques coses tan emocionants com rebre una carta. Què tòpic eh? I en canvi...què poc que es fa! Veure el teu nom i la teva adreça en un sobre blanc, vermell, verd...veure els segells del país d’on prové. I pensar: el món s’ha mobilitzat una mica per fer arribar aquesta carta a la meva bústia, a les meves mans. Avui he rebut una carta plena de primavera Barcelonina. Oloro el sol, veig l’escalfor, toco el verd de la gespa del petit parc que hi ha davant la Pompeu. I quina il•lusió, no només rebre’n, sinó enviar-les. Agafar un paper en blanc i deixar-te anar. Escriure com si l’altra persona estigués al davant, com si no us separessin deu-mil onades. Tancar el sobre, caminar fins la mail box més propera i deixar que et rellisqui de les mans, desitjant amb ànsies que arribi el carter i pugui començar el seu camí.

dimecres, 23 de març del 2011

This morning

Anar en pijama, esmorzar una mica, prendre el cafè, mirar els diaris electrònics, realment sentir com els ocells fan piu piu!, pensar que t'espera un matí sencer d'onades, i notar com la calma torna després d'un temps un pèl massa llarg.

dilluns, 21 de març del 2011

Spring

Estem a uns 0 graus,
la gespa encara és marronosa,
i cara demà hi ha previsions de neu.

Però el meu jardí ja celebra l'arribada de la primavera.

dijous, 17 de març del 2011

Backpacks not allowed

He arribat a la conclusió de que els americans no suporten les motxilles. Els hi tenen por o, més aviat, fòbia. Les rebutgen d’una manera irracional; sense mirar què hi portes dins, si és que hi portes alguna cosa. Ja em va passar quan vaig haver d’anar a fer-me el visat a Madrid. Es podien entrar bolsos, maletins, de tot, menys motxilles. Jo li vaig explicar a la dona de l’entrada que només hi portava els documents que necessitava, res més. Però em va dir que no, que les motxilles no. Alguns ja sabeu tot el que va seguir, i si no ho sabeu, un petit resum: vaig haver de deixar la motxilla a un supermercat Dia que hi havia a prop, en una de les taquilles. El supermercat va tancar de 2 a 5. Jo, contràriament al que m’havien assegurat, vaig sortir de l’ambaixada a les dues i pico. Òbviament no vaig poder agafar l’Ave de les 4:30 cap a Barcelona: tenia el bitllet dins la motxilla. Curiós que l’ambaixada del país més poderós del món no tingui taquilles a l’entrada on poder deixar les motxilles d’alt risc. Però jo em pensava que allò havia estat un cas aïllat, i avui he après que no. Tampoc les deixen entrar al TD Garden, casa dels Boston Celtics. I t’envien a pul•lular pels carrers, buscant un restaurant, un hotel o, finalment, un parking, on te la guardin. Quan per fi m’han deixat entrar he pensat que era curiós que, si volgués, en aquells moments hagués pogut anar a una botiga d’armes i comprar-me una pistola. Segurament, fins i tot, ningú s'hagués enterat si hagués entrat amb ella al partit de bàsquet...mentre no estigués dins una motxilla. La ironia d’aquest país, eh?

dimecres, 16 de març del 2011

Manel reaches Boston

Això ha estat un gran salt. 
I la nit cau.




El gran salt - Manel

dissabte, 12 de març del 2011

The porch and the air

M’agraden els porxos. La paraula em sona fatal, però he mirat el diccionari i existeix. En tinc dos a casa, de fet tres. Un és el de davant, el que dóna al carrer i per on entro a casa, on estic ara mateix asseguda en un banc de metall. Aleshores hi ha els dos de darrere, un del primer pis i l’altre del segon. Avui per primera vegada he sortit al que dóna a la cuina. M’he atrevit perquè ja no ni queda neu, i avui no feia massa fred. La llum era preciosa i m’he adonat de que quasi ja no queda neu, es veu la gespa. No tinc massa esperances de que això duri. Aquí ja se sap que fins l’abril, inclòs, hi poden haver-hi fortes nevades puntuals. Però m’agrada perquè aquí s’hi està tranquil. No té res a veure amb un balcó de Barcelona, que no menyspreo gens. Però és una cosa diferent això. No passen cotxes, l’aire no és de ciutat, i de tant en tant puc sentir el soroll dels ferrocarrils que passen a prop de casa. M’agrada poder escriure a l’aire lliure, llegir a l’aire lliure, sortir a l’aire lliure i simplement estar. Avui és un dia humit, i potser fins i tot ha plogut una mica, però jo no me n’he adonat. La casa està quasi buida, el franciscà ha anat a Madrid, la noia amb el seu promès, i els tres xinesos a Disney World. Quedem jo i el brasiler, que avui m’ha fet saber que pensa que aquesta casa està encantada. Què bé, potser aquesta nit em trobo amb un fantasma.

dijous, 10 de març del 2011

New York #2

Onement III, Barnett Newman 
 
El granate. I una ratlla taronja que el parteix, el trenca, el travessa...el distingeix, el remarca, el dinamitza. Sense ella el granate seria molt menys granate.

dilluns, 7 de març del 2011

New York #1

Tot el dia plovent i encara faltava una estona perquè comences The King’s Speech al cinema de Times Square. Per fer una mica de temps hem dit; per què no anem a tal lloc? I cap al metro hem anat...i allà a l’andana ens esperava un cantant showman que feia ballar, cantar i riure de manera encanadora. I hem descobert que el metro que necessitàvem no passaria...però no passa res perquè els minuts han corregut i, sense cap mena de dubte, ha valgut la pena baixar per viure aquest moment novayorquí.


divendres, 4 de març del 2011

Books and suitcases

Avui passejant per downtwon he tornat a entrar a la llibreria de segona mà. Jo no volia, i em deia a mi mateixa: no hi entriiiiis, no hi entriiiiis...però aleshores la meva ànima enamorada de les petites llibreries m’ha dit: entra-hiiii...entra-hiiii...i què voleu que hi faci? Hi he entrat. I m’ha passat el que sempre em passa quan em trobu en un lloc d’aquestes característiques: petit, sense gent, envoltada de coses que m’encanten…m’agafa un mal de panxa estrany, com de nervis i il•lusió...I m’atrapa una pau interior immensa. Però és que, a més, aquesta llibreria de segona mà no ven llibres de segona mà. Ven llibres en perfecte estat, que sembla que mai els hagi tocat ningú. Hi ha novel•les, llibres de poesia, filosofia, ciència, art., arquitectura...i edicions diferents del mateix llibre. I a un preu molt econòmic. Avui, mentre mirava una edició il•lustrada de poesies de Neruda, pensava en com podia ser que aquell petit espai estigués buit. Per sort ho està, però és que em sembla increïble. És una llibreria encantadora, un petit tresor. Per cert, el llibre me l’he acabat emportant cap a casa.
I avui és dia de fer maletes. Per Spring Break alguns creuen el país cap a California, altres celebren el carnaval a New Orleans, i també hi ha qui va a buscar el sol de Miami. Jo he optat per quedar-me per aquí a prop. Demà al matí agafaré l’autocar i en quatre hores arribaré al destí. New York m’espera, i a mi ja no em queden més paraules...només emoció. 


dimarts, 1 de març del 2011

Italian Radio

Un altre dilluns. Comença el març. I la dinàmica eterna sembla que canvia. Dia de Moleskine i de biblioteca des de les 9 del matí fins les 11 de la nit. Molta cafeïna, i la mateixa cançó repetida una i altra vegada. Es tracta de trobar aquell punt. Sabeu? Aquell punt que és més tu que qualsevol altra cosa en aquest món. I és confiar-hi, i no sortir de tu, no veure-ho tot des de fora, no sentir-te lluny del que has de tenir més a prop. Jo ho intento.


Italian Radio - Blue October