Back from the South

Acabo de menjar-me una bona sopa. Sí, és finals de maig i –ja ho puc dir!!!- a Boston fa calor, però jo estic constipada i em volia cuidar perquè l’aire condicionat de New Orleans ha derrotat el meu sistema immunitari. Sembla que aquests últims dies hagi estat fora d’Estats Units, New Orleans és un punt i a part: lluny de les presses novaiorquines i del fred bostonià. Estàs pràcticament al Carib: pel clima i per la gent i per l’arquitectura i per l’ambient global. Allà, al contrari de posar-te problemes on no n’hi ha, et fan la vida més fàcil. Tot sembla més senzill, més lleuger, més layed down, sabeu? La música en directe a totes hores i a tot arreu és, mes que un privilegi, la vida de cada dia. I pots prendre una cervesa, o fins i tot un gintònic, pel carrer i no ve cap policia a detenir-te. Perquè com més prohibicions, més boja es torna la gent. Com aquí, que sembla que l’alcohol sigui el dimoni i la causa de tots el mals, i que no pugui ser un plaer inofensiu. El Mississippi estava alt, altíssim, i la devastació del Katrina es veia per tot arreu. Hi ha pocs barris que no mostrin la pobresa de la zona. La gent et parla, molta et demana diners. Hi ha vermells i grocs i liles i verds, i també grisos i marrons i negres i blancs. Allà m’he allunyat encara més de l’any acadèmic, de les notes, de la línia verda...crec que ja estic en plenes vacances. I amb tot, m’he sentit a prop a Catalunya, llegint les notícies dels indignats, dels salvatges anti-indignats, i veient la victòria del millor equip de la història (algú encara ho dubte? Quin recital!). I ara, 8 nits a Boston i una a l'avió. Fa poques hores he aterrat a Logan Airport, i què diferent a aquell dia de principis gener. Encara no he empaquetat res, les maletes encara estan al basement i la veritat és que encara no ho sento tan i tan a prop. Em donaré uns dies més per ser-ne conscient, total, perquè forçar les coses, no?

When energy is weak

Avui m’he posat pantalons curts per primera vegada des de que estic aquí. No exagero quan dic que des de que vaig acabar exàmens potser ha fet un dia de sol a Boston. Les energies han anat disminuint al mateix temps que les ganes de tornar han augmentat. Però avui he acompanyat a un amic a l’aeroport, i no sé si han estat les maletes, els avions, o el dia preciós que queia damunt la ciutat, però he pogut valorar el que durant aquestes últimes setmanes no he estat ni capaç de veure. Porto dies pensant que si pogués tornar demà a Barcelona ho faria; pel cansament emocional, pel temps, per l’enyorança que silenciosament va calant..però avui, per sort, he pogut veure les moltes coses que em podrien fer quedar...vaja, potser quedar no, però les coses que, quan sigui el dia de marxar, em seran molt difícils de deixar. Sort que no tot ho he de deixar per sempre. Però aquest dia ja arribarà quan hagi d’arribar. I avui sí, avui és primavera, estiu fins i tot. Ara jo també faig la maleta; me’n vaig cap el sud, cap a la ciutat del jazz i dels huracans. Només m’hi falta posar la samarreta del Barça.

Hello and goodbye

Ahir em vaig despertar a Central Park quan eren voltant les sis de la tarda. La humitat se m’havia enganxat a la roba i vaig veure que tothom que abans havia estat a la mateixa zona que nosaltres havia marxat. La migdiada d’una hora em va anar perfecte després d’haver dormit massa poc la nit anterior, i després d’haver protestat sota un sol radiant a Washington Square per ‘Democràcia real, ja!’. El sol havia desaparegut, i amb ell la calor i l’olor a primavera. De sobte va caure un d’aquells xàfecs tan sobtats. Nova York no fa bona olor quan plou d’aquesta manera. La pluja no fa destacar l’olor de la gespa i dels arbres, sinó la de les clavegueres i l’asfalt brut. Però sempre, sempre, sempre, trobaràs un Starbucks a menys de cent metres on poder-te refugiar. I la roba es va assecar, la son va acabar de marxar i, al sortir, vaig veure el millor New York possible; ni fred ni calor, ni sol ni foscor, ni soroll ni silenci...es respirava tranquil•litat, cel taronja, passejada sense rumb i hot dog de carreró. A les 11 de la nit ja estàvem a l’autocar fent camí cap a Boston una altra vegada. I quan surts de Manhattan creues tots els carrers; 32nd street, 50th street, 110th street...i passes pel Bronx i per Harlem i creues un dels ponts i dius adéu, adéu, adéu!

Whisper

Només a Nova York pots trobar una llibreria preciosa a Greenwich Village, entrar-hi, i acabar parlant amb la Meryl Streep sobre Virginia Woolf, mentre aquesta us mira des d'un metre de distància.

Under the rain

Que et toqui i que et mulli i que et mengi i que et curi i que et vegi i que et miri i que t’entri i que et deixi i que et trepitgi i que t’elevi i que et somrigui i que et menyspreï i que et vulgui i que marxi i que et folli i que t’entengui i que et canviï i que et mantingui, dreta.

Been Down - Blue October

Springavera sound

Sota la primavera.

5 kilometers

Les taules individuals de l’Oneill Library miren cap a fora. A la distància pots veure el Hancock i el Prudential Building. Diuen que des de la universitat només hi ha cinc quilòmetres fins el centre de Boston, però a mi me’n semblen més. Ara fa temps que no trepitjo la ciutat. Em queda només avui per acabar, demà entrego l’últim treball i ja estarà tot. Podré anar a Boston a passejar i simplement respirar. Tinc l’esperança de que els núvols i el fred d’aquests últims dies s’aclareixin per deixar veure amb plenitud la primavera. Una primavera que sense adonar-me’n serà estiu. I l’estiu serà Barcelona. I Barcelona serà.

More than Good

No era un 7 de juny, era un 7 de juliol. I jo recordo anar-me a dormir la nit anterior tranquil•la, potser amb una mica de nervis a la panxa però tranquil•la. La Julia es va quedar a dormir i estava a la llitera de dalt. El dia es va despertar assolellat i jo anava posant una vegada rere l’altra la cançó de Bridge Over Troubled Water, l’havia descobert feia pocs dies, què bonica que és. I potser vaig fer alguna cosa durant el matí, deuria fer alguna cosa sí, potser per distreure’m. Però la veritat és que no recordo estar tan nerviosa. No, no ho estava. Fins que algú va agafar una de les maletes per portar-la cap a fora. A partir d’aquí res, només hi ha imatges borroses i un nus a l’estómac i al coll i al tot. I pujar al seient del davant d’un taxi que era una furgoneta gegant. I què volies dir? Què hi volies fer? No res, simplement seguir, seguir i seguir. Esperar, sense saber massa per què, que tot anés bé. I sí...ha anat bé. Més que bé.

Bridge Over Troubled Water - Simon and Garfunkel

Farewells

Ahir em vaig acomiadar de la dona, la natura i l’ecologia. Avui m’he acomiadat de Woolf, Hemingway, Kierkegaard, Nietzsche, Dostoievski, Heidegger, Sartre, Merleau-Ponty, de Beauvoir, Camus i de totes les construccions sociaIs del món. Tot passa tan ràpid que d’aquí poc tocarà acomiadar-me de persones que no puc endur-me cap a Barcelona amb mi. Aquí la primavera s’olora més que mai; entre la pluja, les flors, i els mil colors dels arbres. No són tardor, però no em queixo pas. Demà comença un intensiu de llibres i Word i teclat i inspiració intel•lectual. Existeix, això? Tot amb un destí final: el dia 12 de maig. Però mentre no arribi, intentaré gaudir de la companyia de tots aquells que estaran enclaustrats amb mi, dels gelats de cookie dough que arriben per sorpresa en un tupper, de les converses de 10 minuts mentre fem un cigarret, dels cafès del Hillside, i de les passejades fins a casa amb música i nit. I amb tot això he de trobar el moment per fer una rentadora, o dues, perquè això no pot ser...no, no pot ser. Que els dies passen, la roba s’embruta, les emocions s’intensifiquen i els comiats s’aproximen.

The sea! The sea!

Air

Aquí hi ha aire de primavera. Aquí hi ha aire de maig. Aquí hi ha aire de comiat. Però aquí, ara mateix, no hi ha prou temps per respirar-lo tot. Estem ofegats de feina.