BARCELONA

A 0 quilòmetres, com enlloc.

June 7th

I què absurd seria, no? Intentar concloure aquests mesos amb una paraula, amb una imatge, o amb una cançó. No cal tancar res. L'última nit m'ha regalat la millor lluna que he vist des de que estic aquí. Però ha estat una visió efímera, quasi impossible de gaudir, perquè qui em va manar a mi fer les maletes a l'últim moment? Qui? M'he estressat i he suat i han anat passant les hores fins el punt de que quasi m'he oblidat dels "goodbyes" i de la raó pels quals despullava l'habitació i feia les maletes. He necessitat un passeig de matinada sense música i sense mòbil i amb un cigarret a la mà per tornar a ser-ne una mica conscient. Ho he aconseguit? Crec que no. Però sé que estic més tranquil·la i que tinc ganes de dir:

Goodnight and goodbye, Boston...

Lost and found

Avui he trobat la meva sabatilla. Va desaperèxier el primer dia que em vaig traslladar a la meva habitació, el gener. La vaig buscar i buscar durant dies i setmanes, fins que vaig arribar a la conclusió de que la deuria haver posat amb les caixes per llençar i que, per tant, les havia llençat sense voler. Avui el Simone m’ha ajudat a portar tots els mobles cap a Lexington. Sota un dels mobles, ultra amagada, estava la meva sabatilla granate. Com he rigut, no sabeu com em vaig arribar a obsessionar quan la vaig perdre. Quan no saps on està una cosa que acabes de veure fa pocs minuts, i que és impossible que no hi sigui, i no ho entens, i busques als llocs més impossibles –com la nevera- i tampoc. Doncs va ser una mica això.

Ara s’està ponent l’últim sol a Boston. Almenys l’últim sol des de la meva habitació.  I com m'estimo aquesta habitació i aquesta casa i aquest carrer. Ahir em vaig acomiadar de la ciutat des de les altures i amb una bona cheeseburger. Com m'estimo aquesta ciutat, també. Ara mateix l’habitació s’assembla més a com estava quan hi vaig entrar. Però té un aire diferent; ara la sento meva tant si està buida o plena. Com que no hi ha mobles, ho tinc tot al terra. No, encara no he fet les maletes. No sé on ha anat el temps. Entre cosa i cosa, plans i plans, només em queda aquesta nit per fer-ho. Sort que la nit és llarga i que encara hi ha cares conegudes enganxades a la paret que em faran companyia. Tot està tranquil. M’han dit que aquests dies a Barcelona plou i fa més fred. Definitivament no és el meu millor any en termes de clima. Ara faré per última vegada el passeig que he fet dia sí dia també, i tot el packing pot esperar. Encara queden hores.

Slow emptiness

Les fotos encara estan penjades a la paret, la planta encara creix. Damunt l’escriptori hi ha papers i bolígrafs, post-its i una llibreta. Els calaixos estan plens de roba, a l’armari tot està penjat, i a la tauleta de nit encara hi queden llibres. La petita prestatgeria està quasi buida, hi ha tres llibres de Heidegger que encara he de tornar a la biblioteca, i uns set o vuit llibres més que  m'hauré d'endur dins la maleta. Les tres caixes plenes de llibres que vaig enviar fa dos dies ja han arribat a terres espanyoles, segons la web de USPS. La cadira vermella té roba i bosses per sobre. El compte bancari encara està obert, el formulari de tornada encara està per signar i les dues maletes segueixen al basement. Al terra hi ha una bossa d’escombraries gegant plena de tot el que avui he anat llençant. Increïble la quantitat de coses inútils que es poden acumular en cinc mesos. I increïble com moltes d’elles les acabaré posant a la maleta per endur-me-les cap a Barcelona.

The walk back home

Cada decisió que prenem marca qui som. A vegades, fins i tot, no és ni una decisió nostre. Hi ha fets que marquen menys i altres que marquen més. No m’atreveixo a dir que a la vida només n’hi ha dos o tres de més importants. Perquè la veritat és que no ho sé. Només tinc 21 anys i això no em dóna massa autoritat per proclamar quants fets híper-transcendentals hi ha durant la vida. Tampoc sé si els fets que marquen més són els més obvis. Segurament hi ha coses que en el seu moment semblen intranscendents i que després t’adones de que és segurament el que ha deixat més empremta, el que pot explicar més on estàs i qui ets ara. Jo sempre he pensat que, de moment, una de les coses que ha marcat més qui sóc és el fet d’haver viscut a Estats Units. Set anys de ben petita, en una edat que no sé ben bé quina importància té; si més o menys que l’adolescència, si més o menys que els anys universitaris...no en tinc ni deia, de debò. I el que m’ha marcat no crec que hagi estat la manera de viure d’aquí, o els amics d’aquí, o l’educació rebuda aquí, no. El que m’ha marcat és el canvi. L'anar i tornar. El acabar tenint una casa a les dues bandes de l’Atlàntic.

Qui no pensa a vegades per diversió, o per auto-tortura, què hagués passat si? Què hagués passat si hagués girat cap la dreta i no cap a l'esquerra? Què hagués passat si hagués estudiat econòmiques i no biologia? Què hagués passat si aquella persona no hagués desaparegut de la meva vida? Repeteixo, no crec que tot depengui de nosaltres.

Doncs jo fa poc em vaig plantejar què hagués passat si mai hagués tornat o, el que és una mica el mateix, si mai hagués marxat de Barcelona. No us preocupeu, no ho vaig fer en ànims de tortura, sinó per curiositat. Les respostes són infinites i, el que és més important, són incògnites eternes. Però no per això penso que aquestes preguntes no es puguin fer. És necessari? En absolut. És possible? I tant. I tots ho fem, amb allò més gran i allò més petit. Perquè, en el fons, qui sap què ens defineix com som? Qui ho sap de debò i completament? No...les persones construïm la nostre història personal i li donem sentit als fets de la vida a posteriori. Però no crec que això sigui dolent. Jo només sé que sempre pensaré que l’anar i venir de Lexington ha estat un fet altament transcendent per entendre’m a mi mateixa.

I que sempre construeixes la teva història...fins i tot mentre recorres un petit caminet que et porta fins a casa.

 

Dorothy, Dorothy, come back!

Visc a un lloc on hi ha neu fins el primer dia d’abril, fa fred fins a finals de maig, i arriben tornados al juny. Per les notícies m’ha semblat sentir que feia més de cinc dècades que no hi havia cap tornada a New England. Doncs avui, voltant les sis de la tarda han arribat a la part oest de Massachussetts, fent camí cap a l’est. Bogeria total. Aquí a prop de Boston tot semblava estar més tranquil, plovia una mica i hi havia núvols ben negres, però res de tornados. La tempesta sí que ha arribat més tard. Immensa, amb llampecs per tot arreu i amb l'aigua que no deixava veure la carretera. Encara hi ha el tornado warning a tot l’estat. A casa, per sort, tenim basement...per si les mosques...

Fotos Boston Globe

Coincidence

Al despertar-me aquest matí tenia un e-mail proposant anar a sopar lobster a un poble de Maine. M’hi he apuntat sense saber res en concret del plan. He pujat el cotxe a mitja tarda i he preguntat: So, where are we going to? I la resposta ha estat, ni més ni menys, que: Ogunquit. Un petit poble de la costa sud de Maine. Però no és simplement això. És EL poble de Maine, on anava una vegada, potser dues, cada any. Va acabar sent, fins i tot, una petita tradició. Hi anàvem pel matí, ens banyàvem (o ho intentàvem) a l’Atlàntic gelat, fèiem el passeig vora l’aigua, dinàvem al restaurant amb vistes a l’oceà, i després potser agafàvem el trenet per tornar a la platja o simplement passejàvem pel petit poble mirant les botigues plenes de colorins. Ha estat fantàstic tornar. Aquesta vegada ja no hi havia massa llum quan hem arribat, i tot estava desèrtic al ser un dia de cada dia i a l’encara no ser ple estiu. Però a part d’aquests matisos, tot estar igual que quan hi anàvem amb la Julia i la seva mare, o quan hi vam anar totes les nenes i mares l’últim estiu, o quan hi vaig anar amb tot el curs a sisè de primària. A més, avui he vist com un amic es menjava la llagosta més gran que he vist algú menjar mai: three and a quarter pounds. Tot un repte. Jo? M’he quedat satisfeta amb el meu bistec i la meva patata al forn. 

  
Ogunquit, estiu 2001 (2000?)