I què absurd seria, no? Intentar concloure aquests mesos amb una paraula, amb una imatge, o amb una cançó. No cal tancar res. L'última nit m'ha regalat la millor lluna que he vist des de que estic aquí. Però ha estat una visió efímera, quasi impossible de gaudir, perquè qui em va manar a mi fer les maletes a l'últim moment? Qui? M'he estressat i he suat i han anat passant les hores fins el punt de que quasi m'he oblidat dels "goodbyes" i de la raó pels quals despullava l'habitació i feia les maletes. He necessitat un passeig de matinada sense música i sense mòbil i amb un cigarret a la mà per tornar a ser-ne una mica conscient. Ho he aconseguit? Crec que no. Però sé que estic més tranquil·la i que tinc ganes de dir:
Goodnight and goodbye, Boston...
2 comentaris:
"no és un adéu per sempre, és un adéu per un instant"
no sé que en voldràs fer d'aquest bloc, perquè quan tornis a Barcelona igualment seràs a 5871 quilòmetres... i perquè cada cop que recordis o pensis en Boston donaràs vida a aquest bloc que en un principi quan el vaig veure vaig pensar que moriria al cap d'uns mesos, però llegint aquesta última entrada i l'anterior he vist que ara més que mai té vida i mai la deixarà de tenir perquè Boston és part de tu i sempre hi serà, igual que aquest bloc.
I no et preocupis per la pluja, d'aquí poc agonitzarem de xafugor segur... A més entre la pluja (que no em desagrada tant ^^) hi haurà el sol entre els somriures que retrobaràs de la teva gent que de ben segur que t'està esperant aquí.
Bon viatge
R.
afasiadebroca
Quiero pisar Boston algún día..
Publica un comentari a l'entrada