Ara els dies duren més. I encara em pregunto com és possible que, després d’estar tres mesos coberta de neu i gel, la gespa estigui verda. Perquè ara surts al carrer i ho notes. Notes com el sol escalfa més i com l’aire ja no fa olor a fred. Dic això i ahir estàvem a zero graus. Però ara he sortit al carrer, a mitjanit, i no he tingut fred a les mans. I aquesta tarda quan he sortit a donar una volta he passat pel costat d’una escola amb un pati ben gran que hagués pogut ser qualsevol de Lexington. Perquè s’assembla…la tranquil•litat del carrer, la gent passejant els gossos i corrent, la llum del sol ponent sobre el llac. També tenia un petit llac al costat de la casa d’Outlook Drive. I m’encantava anar-hi. No era la cosa més bonica del món, però era tranquil. Igual que el que ara tinc baixant el meu carrer, que per alguna cosa es diu Lake Street. La tardor calma l’eufòria de l’estiu, i la primavera aixeca els ànims de l’hivern. No cal ni que us digui quina estació prefereixo…però sí que us diré que aquesta primavera l’espero amb més ganes, o la sento més a dins. Potser perquè es nota més el canvi; pel fred, per la neu, o pels dies que s’acabaven a les 4:30. Reviu tot. El gris s’ha convertit en mil colors i tens tacte a les mans sense haver de portar guants. No ho deien en broma que els sentits es disparen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada