Visc a un lloc on hi ha neu fins el primer dia d’abril, fa fred fins a finals de maig, i arriben tornados al juny. Per les notícies m’ha semblat sentir que feia més de cinc dècades que no hi havia cap tornada a New England. Doncs avui, voltant les sis de la tarda han arribat a la part oest de Massachussetts, fent camí cap a l’est. Bogeria total. Aquí a prop de Boston tot semblava estar més tranquil, plovia una mica i hi havia núvols ben negres, però res de tornados. La tempesta sí que ha arribat més tard. Immensa, amb llampecs per tot arreu i amb l'aigua que no deixava veure la carretera. Encara hi ha el tornado warning a tot l’estat. A casa, per sort, tenim basement...per si les mosques...
Acabo de menjar-me una bona sopa. Sí, és finals de maig i –ja ho puc dir!!!- a Boston fa calor, però jo estic constipada i em volia cuidar perquè l’aire condicionat de New Orleans ha derrotat el meu sistema immunitari. Sembla que aquests últims dies hagi estat fora d’Estats Units, New Orleans és un punt i a part: lluny de les presses novaiorquines i del fred bostonià. Estàs pràcticament al Carib: pel clima i per la gent i per l’arquitectura i per l’ambient global. Allà, al contrari de posar-te problemes on no n’hi ha, et fan la vida més fàcil. Tot sembla més senzill, més lleuger, més layed down, sabeu? La música en directe a totes hores i a tot arreu és, mes que un privilegi, la vida de cada dia. I pots prendre una cervesa, o fins i tot un gintònic, pel carrer i no ve cap policia a detenir-te. Perquè com més prohibicions, més boja es torna la gent. Com aquí, que sembla que l’alcohol sigui el dimoni i la causa de tots el mals, i que no pugui ser un plaer inofensiu. El Mississippi estava alt, altíssim, i la devastació del Katrina es veia per tot arreu. Hi ha pocs barris que no mostrin la pobresa de la zona. La gent et parla, molta et demana diners. Hi ha vermells i grocs i liles i verds, i també grisos i marrons i negres i blancs. Allà m’he allunyat encara més de l’any acadèmic, de les notes, de la línia verda...crec que ja estic en plenes vacances. I amb tot, m’he sentit a prop a Catalunya, llegint les notícies dels indignats, dels salvatges anti-indignats, i veient la victòria del millor equip de la història (algú encara ho dubte? Quin recital!). I ara, 8 nits a Boston i una a l'avió. Fa poques hores he aterrat a Logan Airport, i què diferent a aquell dia de principis gener. Encara no he empaquetat res, les maletes encara estan al basement i la veritat és que encara no ho sento tan i tan a prop. Em donaré uns dies més per ser-ne conscient, total, perquè forçar les coses, no?
Porto dos dies llevant-me sense despertador. Ahir perquè no el vaig sentir, avui perquè el sol m’ha despertat abans d’hora. I quin sol. I quin dia. Amb la Woolf acabada i amb una setmana de mig-festa abans de fer l’sprint final. Sabeu que avui, a una de les plaçes del campus de Boston College, hi ha una fira de cultures? Hi ha paradetes i diferents zones on t’informen d’això i d’allò. Hi havia un lloc amb moltes banderes, fins i tot la del Barça; grana i amb l’himne sencer. No me l’he comprat.......o sí? Aquí també arriben els quatre Clàssics tot seguits! Ostres si arriben. I demà ve la Senyora Riera, la Montse, la mama. I a veure on anem, a veure què fem, i a veure què trobem. Avui córrer alguna cosa dins meu. Tinc ganes de saltar i de somriure, crec que per moltes coses. Ui, que se’m desfaran les patates!
Ahir, anant cap a Harvard Square amb metro, el vagó es va anar omplint més i més. I de cop vaig entendre per què: hi havia, o hi havia hagut, partit dels Red Sox. Tothom anava amb la samarreta o la gorra, mostrant la B de Boston. I vaig pensar que s’assemblava a quan s’omplen tant i tant les línies verda i blava del metro de Barcelona, quan juga el Barça. Però clar, els Red Sox no són el Barça, i el baseball no és el futbol. Però sí, tothom tornava o anava molt content. I es respirava primavera per tot arreu. Deurien ser les 5:30 de la tarda quan vaig creuar el Charles River per un pont, encara amb metro. I la llum era preciosa i es veia tot el skyline de Boston. Hi hauria d’anar més al centre. Però és que no hi ha temps a vegades, i els voltants de Boston College m’acaben atrapant. Sonava Manel, i al arribar al destí, la tarda va esdevenir una passejada al costat del Charles i un cafè amb llet en català. I en el mateix coffee shop, a uns metres de nosaltres, una noia de Harvard llegia un llibre que es deia Catalán. A vegades penso que s’aprecia més la cultura catalana fora d’Espanya que a dins.
I avui no cal ni portar jaqueta. Per primera vegada ens hem assegut a la gespa després d’haver robat menjar que donaven als estudiants que han estat acceptats a BC cara l’any que ve. Aquí sempre donen menjar, sobretot galetes, no paren amb les galetes. El curs acaba d’aquí un mes, i jo ja treballo en el meu final paper de literatura, que no podia anar sobre ningú més que de Woolf. Crec que m’he complicat la vida, i vaig parlar per més d’una hora amb la professora només per començar-li a fer entendre el que em proposava fer. Quan vaig sortir d’allà, la idea inicial havia canviat i s’havia convertit en una més difícil però alhora més motivant. Ara, més que mai, onades endins.
Ara els dies duren més. I encara em pregunto com és possible que, després d’estar tres mesos coberta de neu i gel, la gespa estigui verda. Perquè ara surts al carrer i ho notes. Notes com el sol escalfa més i com l’aire ja no fa olor a fred. Dic això i ahir estàvem a zero graus. Però ara he sortit al carrer, a mitjanit, i no he tingut fred a les mans. I aquesta tarda quan he sortit a donar una volta he passat pel costat d’una escola amb un pati ben gran que hagués pogut ser qualsevol de Lexington. Perquè s’assembla…la tranquil•litat del carrer, la gent passejant els gossos i corrent, la llum del sol ponent sobre el llac. També tenia un petit llac al costat de la casa d’Outlook Drive. I m’encantava anar-hi. No era la cosa més bonica del món, però era tranquil. Igual que el que ara tinc baixant el meu carrer, que per alguna cosa es diu Lake Street. La tardor calma l’eufòria de l’estiu, i la primavera aixeca els ànims de l’hivern. No cal ni que us digui quina estació prefereixo…però sí que us diré que aquesta primavera l’espero amb més ganes, o la sento més a dins. Potser perquè es nota més el canvi; pel fred, per la neu, o pels dies que s’acabaven a les 4:30. Reviu tot. El gris s’ha convertit en mil colors i tens tacte a les mans sense haver de portar guants. No ho deien en broma que els sentits es disparen.
M’agraden els porxos. La paraula em sona fatal, però he mirat el diccionari i existeix. En tinc dos a casa, de fet tres. Un és el de davant, el que dóna al carrer i per on entro a casa, on estic ara mateix asseguda en un banc de metall. Aleshores hi ha els dos de darrere, un del primer pis i l’altre del segon. Avui per primera vegada he sortit al que dóna a la cuina. M’he atrevit perquè ja no ni queda neu, i avui no feia massa fred. La llum era preciosa i m’he adonat de que quasi ja no queda neu, es veu la gespa. No tinc massa esperances de que això duri. Aquí ja se sap que fins l’abril, inclòs, hi poden haver-hi fortes nevades puntuals. Però m’agrada perquè aquí s’hi està tranquil. No té res a veure amb un balcó de Barcelona, que no menyspreo gens. Però és una cosa diferent això. No passen cotxes, l’aire no és de ciutat, i de tant en tant puc sentir el soroll dels ferrocarrils que passen a prop de casa. M’agrada poder escriure a l’aire lliure, llegir a l’aire lliure, sortir a l’aire lliure i simplement estar. Avui és un dia humit, i potser fins i tot ha plogut una mica, però jo no me n’he adonat. La casa està quasi buida, el franciscà ha anat a Madrid, la noia amb el seu promès, i els tres xinesos a Disney World. Quedem jo i el brasiler, que avui m’ha fet saber que pensa que aquesta casa està encantada. Què bé, potser aquesta nit em trobo amb un fantasma.
Avui passejant per downtwon he tornat a entrar a la llibreria de segona mà. Jo no volia, i em deia a mi mateixa: no hi entriiiiis, no hi entriiiiis...però aleshores la meva ànima enamorada de les petites llibreries m’ha dit: entra-hiiii...entra-hiiii...i què voleu que hi faci? Hi he entrat. I m’ha passat el que sempre em passa quan em trobu en un lloc d’aquestes característiques: petit, sense gent, envoltada de coses que m’encanten…m’agafa un mal de panxa estrany, com de nervis i il•lusió...I m’atrapa una pau interior immensa. Però és que, a més, aquesta llibreria de segona mà no ven llibres de segona mà. Ven llibres en perfecte estat, que sembla que mai els hagi tocat ningú. Hi ha novel•les, llibres de poesia, filosofia, ciència, art., arquitectura...i edicions diferents del mateix llibre. I a un preu molt econòmic. Avui, mentre mirava una edició il•lustrada de poesies de Neruda, pensava en com podia ser que aquell petit espai estigués buit. Per sort ho està, però és que em sembla increïble. És una llibreria encantadora, un petit tresor. Per cert, el llibre me l’he acabat emportant cap a casa.
I avui és dia de fer maletes. Per Spring Break alguns creuen el país cap a California, altres celebren el carnaval a New Orleans, i també hi ha qui va a buscar el sol de Miami. Jo he optat per quedar-me per aquí a prop. Demà al matí agafaré l’autocar i en quatre hores arribaré al destí. New York m’espera, i a mi ja no em queden més paraules...només emoció.
Un altre dilluns. Comença el març. I la dinàmica eterna sembla que canvia. Dia de Moleskine i de biblioteca des de les 9 del matí fins les 11 de la nit. Molta cafeïna, i la mateixa cançó repetida una i altra vegada. Es tracta de trobar aquell punt. Sabeu? Aquell punt que és més tu que qualsevol altra cosa en aquest món. I és confiar-hi, i no sortir de tu, no veure-ho tot des de fora, no sentir-te lluny del que has de tenir més a prop. Jo ho intento.
Nit gèlida. Tornem a estar a quinze graus sota zero. Però això no atura a ningú, i menys quan és per anar a refugiar-se a Carnegie Hall per escoltar un concert de la Boston Symphony Orchestra. Aquí cada dia es descobreixen coses noves, com per exemple que per una quantitat mínima pots anar a vint-i-cinc concerts diferents...ni més ni menys. I és fantàstic, perquè la música cura a poc a poc.
Neva. Ja deu fer una estona, perquè les voreres comencen a estar blanques. No m’havia adonat fins ara, quan he sortit a acomiadar-me del dia, és a dir, a fumar-me un cigarret. He sortit amb el xandall, l’anorac, el gorru i les xiruques, i no feia tant fred. He vist per primera vegada la meva habitació des de fora. M’agrada la llum que desprèn per les finestres. Visc en un carrer tranquil, davant tinc un petit turó on a dalt hi ha una casa molt gran que no em crec que hi visqui algú. Està tota fosca i sembla un edifici de Boston College separat del campus. Hi havia un home tirant sal davant la vorera davant de casa seva, segurament per demà al matí no relliscar i començar malament el dia. Espero que no em passi a mi. I espero que hi torni a haver tota la neu que avui la pluja ha mig desfet.
Aquesta nit dormiré per primera vegada a casa meva. Porto una setmana aquí i crec que encara no havia tingut la sensació que se’m comença a aproximar ara; estic a Boston. Sembla mentida com el fet de no tenir un lloc propi, un espai teu i només teu, pot fer que el teu cap no s’acabi d’adonar de les noves situacions. Per sort una bona amiga de terres catalanes m’ha acollit a casa seva i m’ho ha facilitat molt. I per sort, també, uns bons amics, aquesta vegada americans, m’han ajudat a trobar una habitació i a moblar-la amb tot el necessari, i una mica també del no necessari. De moment només tinc una cosa penjada a la paret; un calendari amb uns dibuixos ben bonics que m’acompanyaran aquests mesos. Cada dibuix de mes ve acompanyat d’una frase. “May the wonder of this beautiful season never cease to amaze us”. Sí, l’hivern és bonic. Però sempre he pensat que el mes de gener és gris i difícil de passar. Però quan surts i veus que neva d’aquella manera suau i tranquil•la, tot es fa una mica més fàcil.
