dijous, 28 d’abril de 2011

Enough is enough

Estic al llit i maleeixo l’edredó. Avui fa calor. Però una calor xafogosa i empalagosa i de sol blanc més que de groc. Feia un d’aquells dies que sabies que en qualsevol moment podia caure el xàfec del segle. Deien que plouria tota la setmana i res. Tant res que fins i tot hem sortit a fer classe a fora damunt la gespa, precisament avui, quan ja tenia tot preparat per veure el partit de semifinals de la Champions. La senyal no arribava massa bé allà on estàvem, i anava seguint el partit a base dels diaris electrònics i dels e-mails dels futboleros. Però s’ha acabat la classe i encara quedaven 20 minuts, i quins 20 minuts! I he cridat i he celebrat i he xocat de mans i m’he estirat a la gespa tota contenta. Després he vist el que ha dit Mourinho i he dit que prou. Que fins a un punt pots dir que és un personatge i que només fa un paper. Fins i tot a vegades pots riure’t del que diu perquè penses que ni ell s’ho creu. Però avui ha anat massa enllà. Avui ha perdut el món de vista, i ha oblidat que és l’entrenador d’un club de futbol i no el centre d’una conspiració mundial. Jo ja no suportava a Mourinho, però el tenia com un professional que treballava amb les pròpies armes. Avui ja no. Avui ja no fa gràcia. Avui ja és inaguantable. Avui ha sortit de tots els paràmetres esportius. Avui no entenc com se li permet a algú com ell seguir fent el que fa, embrutar amb paraules tot el que li passa pel davant. Mourinho fa que el món del futbol no sigui divertit. I punt.

dilluns, 25 d’abril de 2011

Pieces

Diria que a Washington he plorat. De tristesa, d’enyor, d’alegria i de pèrdua. He plorat i he abraçat. Perquè ho necessitava i ho necessitaven. He parlat del Ser i del no ser, i del res que va portar al tot. He parlat de les pors, també del passat i del futur. M’he estirat a la gespa i he observat, sense més. M’he sentit envoltada de colors i de pluja. He viscut un Sant Jordi amb una penya blaugrana i rodejada de llibres i roses. He estimat, he valorat, i he somrigut. I, amb tot això, durant estones he trobat coses que sentia perdudes. Potser es tracta d’anar a poc a poc i d'agafar les peces amb molta cura.

divendres, 22 d’abril de 2011

dijous, 21 d’abril de 2011

The Capital

Creuem un riu i, tot just ara, fa 9 hores que estem dins aquest autocar. Hi ha cartells que indiquen Washington D.C, però no sembla que arribem. He pogut dormir unes hores però tinc el cul quadrat. En un moment de la nit, he obert els ulls i pam!, estàvem al mig de Times Square, així de simple. El Simo ara escolta música i fa moviments de director amb la mà. S’ha aixecat un bon dia, res de pluja...de moment. Recordo el dia que Bush fill va entrar a la White House, plovia una barbaritat i no va poder fer el típic passeig a peu. Deuria ser una senyal pels anys que s’aproximaven. Aquest país és molt gran i tot està molt lluny. But tell me what am I supposed to do?

dilluns, 18 d’abril de 2011

The Midnight Ride of Paul Revere

La nit del 18 al 19 d’abril del 1775, el missatger Paul Revere va fer el famós Midnight Ride. Des de Boston, passant pels actuals pobles de Somerville, Medford i Arlington, Revere va anar avisant als Patriots de que l’exèrcit britànic oficial estava creuant el Charles River, dirigint-se cap a Concord. Existeix el mite que anava cridant “the brittish are coming!”, però la veritat és que deia “the Regulars are coming out” perquè, òbviament en aquells moments, tots eren brittish. Revere va arribar a Lexington al voltant de la mitjanit, on es va trobar amb els oficials John Hancock i Samuel Adams, que passaven la nit a la petita localitat. L’avís de Revere va fer que les diferents milícies locals estiguessin preparades per lluitar contra els anglesos. Els primers dispars es van sentir al poble de Lexington just quan sortia el sol. Era l’inici de la Guerra d’Independència.


 "Listen, my children, and you shall hear
Of the midnight ride of Paul Revere,
On the eighteenth of April, in Seventy-Five;
Hardly a man is now alive
Who remembers that famous day and year..."

- Henry Wadsworth Longfellow, 1860

Cada any, a Lexington, fan una representació de l’arribada de Paul Revere a la nit, i una altra de la batalla al matí...

dijous, 14 d’abril de 2011

Something inside

Porto dos dies llevant-me sense despertador. Ahir perquè no el vaig sentir, avui perquè el sol m’ha despertat abans d’hora. I quin sol. I quin dia. Amb la Woolf acabada i amb una setmana de mig-festa abans de fer l’sprint final. Sabeu que avui, a una de les plaçes del campus de Boston College, hi ha una fira de cultures? Hi ha paradetes i diferents zones on t’informen d’això i d’allò. Hi havia un lloc amb moltes banderes, fins i tot la del Barça; grana i amb l’himne sencer. No me l’he comprat.......o sí? Aquí també arriben els quatre Clàssics tot seguits! Ostres si arriben. I demà ve la Senyora Riera, la Montse, la mama. I a veure on anem, a veure què fem, i a veure què trobem. Avui córrer alguna cosa dins meu. Tinc ganes de saltar i de somriure, crec que per moltes coses. Ui, que se’m desfaran les patates!

diumenge, 10 d’abril de 2011

Catalan afternoons

Ahir, anant cap a Harvard Square amb metro, el vagó es va anar omplint més i més. I de cop vaig entendre per què: hi havia, o hi havia hagut, partit dels Red Sox. Tothom anava amb la samarreta o la gorra, mostrant la B de Boston. I vaig pensar que s’assemblava a quan s’omplen tant i tant les línies verda i blava del metro de Barcelona, quan juga el Barça. Però clar, els Red Sox no són el Barça, i el baseball no és el futbol. Però sí, tothom tornava o anava molt content. I es respirava primavera per tot arreu. Deurien ser les 5:30 de la tarda quan vaig creuar el Charles River per un pont, encara amb metro. I la llum era preciosa i es veia tot el skyline de Boston. Hi hauria d’anar més al centre. Però és que no hi ha temps a vegades, i els voltants de Boston College m’acaben atrapant. Sonava Manel, i al arribar al destí, la tarda va esdevenir una passejada al costat del Charles i un cafè amb llet en català. I en el mateix coffee shop, a uns metres de nosaltres, una noia de Harvard llegia un llibre que es deia Catalán. A vegades penso que s’aprecia més la cultura catalana fora d’Espanya que a dins.
I avui no cal ni portar jaqueta. Per primera vegada ens hem assegut a la gespa després d’haver robat menjar que donaven als estudiants que han estat acceptats a BC cara l’any que ve. Aquí sempre donen menjar, sobretot galetes, no paren amb les galetes. El curs acaba d’aquí un mes, i jo ja treballo en el meu final paper de literatura, que no podia anar sobre ningú més que de Woolf. Crec que m’he complicat la vida, i vaig parlar per més d’una hora amb la professora només per començar-li a fer entendre el que em proposava fer. Quan vaig sortir d’allà, la idea inicial havia canviat i s’havia convertit en una més difícil però alhora més motivant. Ara, més que mai, onades endins.

divendres, 8 d’abril de 2011

Anniversary

Avui fa un any que aquesta aventureta es va convertir en una realitat.

dimecres, 6 d’abril de 2011

Poetry as a remedy

Xiprers i vol d'ocells:
voluntat d'equilibri.
Al pati interior
dels somnis insistents
que et sembla haver viscut
en altres existències.
¿qui gosarà blasmar-te?
Si sabessis com omples,
tot i absent, el nítid
silenci encerclat d'ales.

Feliu Formosa (i de memòria...osigui que em perdonareu els errors)

diumenge, 3 d’abril de 2011

Memory Sunday

Durant les primeres setmanes, sempre que entrava a la meva habitació encenia totes les llums; la general, la de la tauleta de nit, la de l’escriptori i la del costat de la cadira vermella. Ho feia perquè, entre d’altres coses, es feia de nit molt d’hora, i si només encenia la gran quasi no m’hi veia. Ara amb dues ja en tinc prou, potser perquè era ja sento l’habitació del tot meva, i ja la veig il•luminada de per si. Està molt més desordenada que els primers dies, hi ha papers i llibres per tot arreu i la planta no para de créixer.
Avui, al cotxe, hem escoltat música clàssica. Lexington ens ha vist anar i venir. Hi ha cases precioses, però cap com la nostra. Hi hem passat pel davant; la porta segueix sent vermella, i el patio és el mateix que nosaltres vam fer construir. El centre està tot canviat, però això és una altra història. Se’m fa difícil orientar-me. Em conec Lexington i els seus voltants, però fes-me conduir a mi i no et portaré quasi enlloc. Perquè jo ho he viscut des del seient de darrere, i després potser des del costat del conductor. I anem passant llocs i puc dir: mira, aquí vivia tal...mira, per aquí passàvem alguns dissabtes després de jugar a futbol...mira, el mòbil vermell que sé que he vist mil vegades però que no tenia ni idea d’on estava...I així van passant els records, que van augmentant amb l’ajuda del meu pare i de la meva pròpia imaginació. Hi ha coses tan pròximes com l’ahir, i altres que penso que mai he viscut. 
Què estrany.
Què bonic.
No?

divendres, 1 d’abril de 2011