Lost and found

Avui he trobat la meva sabatilla. Va desaperèxier el primer dia que em vaig traslladar a la meva habitació, el gener. La vaig buscar i buscar durant dies i setmanes, fins que vaig arribar a la conclusió de que la deuria haver posat amb les caixes per llençar i que, per tant, les havia llençat sense voler. Avui el Simone m’ha ajudat a portar tots els mobles cap a Lexington. Sota un dels mobles, ultra amagada, estava la meva sabatilla granate. Com he rigut, no sabeu com em vaig arribar a obsessionar quan la vaig perdre. Quan no saps on està una cosa que acabes de veure fa pocs minuts, i que és impossible que no hi sigui, i no ho entens, i busques als llocs més impossibles –com la nevera- i tampoc. Doncs va ser una mica això.

Ara s’està ponent l’últim sol a Boston. Almenys l’últim sol des de la meva habitació.  I com m'estimo aquesta habitació i aquesta casa i aquest carrer. Ahir em vaig acomiadar de la ciutat des de les altures i amb una bona cheeseburger. Com m'estimo aquesta ciutat, també. Ara mateix l’habitació s’assembla més a com estava quan hi vaig entrar. Però té un aire diferent; ara la sento meva tant si està buida o plena. Com que no hi ha mobles, ho tinc tot al terra. No, encara no he fet les maletes. No sé on ha anat el temps. Entre cosa i cosa, plans i plans, només em queda aquesta nit per fer-ho. Sort que la nit és llarga i que encara hi ha cares conegudes enganxades a la paret que em faran companyia. Tot està tranquil. M’han dit que aquests dies a Barcelona plou i fa més fred. Definitivament no és el meu millor any en termes de clima. Ara faré per última vegada el passeig que he fet dia sí dia també, i tot el packing pot esperar. Encara queden hores.

Catalan afternoons

Ahir, anant cap a Harvard Square amb metro, el vagó es va anar omplint més i més. I de cop vaig entendre per què: hi havia, o hi havia hagut, partit dels Red Sox. Tothom anava amb la samarreta o la gorra, mostrant la B de Boston. I vaig pensar que s’assemblava a quan s’omplen tant i tant les línies verda i blava del metro de Barcelona, quan juga el Barça. Però clar, els Red Sox no són el Barça, i el baseball no és el futbol. Però sí, tothom tornava o anava molt content. I es respirava primavera per tot arreu. Deurien ser les 5:30 de la tarda quan vaig creuar el Charles River per un pont, encara amb metro. I la llum era preciosa i es veia tot el skyline de Boston. Hi hauria d’anar més al centre. Però és que no hi ha temps a vegades, i els voltants de Boston College m’acaben atrapant. Sonava Manel, i al arribar al destí, la tarda va esdevenir una passejada al costat del Charles i un cafè amb llet en català. I en el mateix coffee shop, a uns metres de nosaltres, una noia de Harvard llegia un llibre que es deia Catalán. A vegades penso que s’aprecia més la cultura catalana fora d’Espanya que a dins.

I avui no cal ni portar jaqueta. Per primera vegada ens hem assegut a la gespa després d’haver robat menjar que donaven als estudiants que han estat acceptats a BC cara l’any que ve. Aquí sempre donen menjar, sobretot galetes, no paren amb les galetes. El curs acaba d’aquí un mes, i jo ja treballo en el meu final paper de literatura, que no podia anar sobre ningú més que de Woolf. Crec que m’he complicat la vida, i vaig parlar per més d’una hora amb la professora només per començar-li a fer entendre el que em proposava fer. Quan vaig sortir d’allà, la idea inicial havia canviat i s’havia convertit en una més difícil però alhora més motivant. Ara, més que mai, onades endins.

Books and suitcases

Avui passejant per downtwon he tornat a entrar a la llibreria de segona mà. Jo no volia, i em deia a mi mateixa: no hi entriiiiis, no hi entriiiiis...però aleshores la meva ànima enamorada de les petites llibreries m’ha dit: entra-hiiii...entra-hiiii...i què voleu que hi faci? Hi he entrat. I m’ha passat el que sempre em passa quan em trobu en un lloc d’aquestes característiques: petit, sense gent, envoltada de coses que m’encanten…m’agafa un mal de panxa estrany, com de nervis i il•lusió...I m’atrapa una pau interior immensa. Però és que, a més, aquesta llibreria de segona mà no ven llibres de segona mà. Ven llibres en perfecte estat, que sembla que mai els hagi tocat ningú. Hi ha novel•les, llibres de poesia, filosofia, ciència, art., arquitectura...i edicions diferents del mateix llibre. I a un preu molt econòmic. Avui, mentre mirava una edició il•lustrada de poesies de Neruda, pensava en com podia ser que aquell petit espai estigués buit. Per sort ho està, però és que em sembla increïble. És una llibreria encantadora, un petit tresor. Per cert, el llibre me l’he acabat emportant cap a casa.

I avui és dia de fer maletes. Per Spring Break alguns creuen el país cap a California, altres celebren el carnaval a New Orleans, i també hi ha qui va a buscar el sol de Miami. Jo he optat per quedar-me per aquí a prop. Demà al matí agafaré l’autocar i en quatre hores arribaré al destí. New York m’espera, i a mi ja no em queden més paraules...només emoció. 

Windy nights

Des de l’habitació sento el vent. Les finestres tremolen. I sembla que algú toqui un timbal greu, o que una onada s’apropi amb força creixent. Els arbres encara no volen, però més d’una branca patirà. Ja ho diuen que Boston és una ciutat de vent, però al llarg d’aquest mes mai l’havia sentit bufar tan fort. Per sort no arriba sota el meu edredó granate. Avui dormiré amb música natural de fons.

Super Bowl Sunday

Aquí un diumenge dóna per molt. Com per exemple esmorzar al llit, mentre la ràdio del despertador segueix sonant i mires per internet les notícies del dia. Després la lentíssima línia B de la green line et permet avançar en l’eterna lectura que et persegueix, mentre et porta a dinar a casa d’una amiga que et farà riure quan us adoneu dels vostres gustos cinematogràfics totalment oposats. I quan surts d’allà, pots confirmar el que ja sabies; que Boston té, sense cap mena de dubte, una de les millors llums de capvespre. I aquesta llum t’acompanya fins una casa americana i catalana...on s’hi pot menjar tant truita de patates com pollastre amb barbeque sauce. I la Super Bowl es converteix en la reina de la nit...i mica en mica t’endinses en aquest partit que per tu no té cap mena de transcendència, però que per l’ambient que es respira sents que és un espectacle digne de veure. I és que aquí els diumenges donen per molt.

Just listen

Nit gèlida. Tornem a estar a quinze graus sota zero. Però això no atura a ningú, i menys quan és per anar a refugiar-se a Carnegie Hall per escoltar un concert de la Boston Symphony Orchestra. Aquí cada dia es descobreixen coses noves, com per exemple que per una quantitat mínima pots anar a vint-i-cinc concerts diferents...ni més ni menys. I és fantàstic, perquè la música cura a poc a poc.

Night on Bald Mountain - Mussorgsky

From high up

Des de dalt del Prudential pots veure els secrets de la ciutat. Veus la negror del Boston Common, veus el gel del voltant del Charles River, i veus com els avions van aterrant en fila a Logan Airport (en fila, en fila eh?...Alineats a la perfecció). Però pujar-hi és tota una aventura. A tots els gratacels que he pujat hi havia una persona a l’ascensor per controlar-ho tot. Aquí no...aquí compres el billet, i et diuen: straight and then to your left. Et trobes amb quatre portes d’ascensor al davant, piques el botó, i s’obre una. I t’adones que has de pujar els més de 50 pisos tota sola, amb la por de que potser et quedes allà dins atrapada i clar, poca broma, que has de pujar molt amunt. Total, que després d’assegurar-me que no hi havia ningú que ho controlés tot ni una miqueta, vaig entrar dins l’ascensor i vaig clicar el 52. Es tanquen les portes...i...biiiiiip...3r pis...biiiiiiip...12è pis...biiiiiip 32è pis...biiiiiiip 45è pis...biiiiiiiiiiiiiip. Pis 52. I veus que estàs en un lobby preciós, amb una llum tènue, i tot de taules amb gent prenent drinks...i penses...quin luxe tu! I efectivament, menges un plat de cookies boníssimes tot mirant una espectacular nit de Boston.