diumenge, 27 de febrer de 2011

Light

Endinsar-me en la Poesia

i que tot Esdevingui.

divendres, 25 de febrer de 2011

Bapst and Rain

Avui plou, i plou molt. Tant que penso que demà ja no quedarà neu enlloc i tot serà fang. En dies com aquests el millor és portar xiruques. Et creus impenetrable: no cal que evitis els bassals, et pots endinsar 10 centímetres en el fang, i els peus es mantenen secs i calents per molt que caminis una bona estona sota una pluja intensa. I caminant pel carrer t’adones que no hi ha ningú, o quasi ningú, que porti paraigües; aquí sóc jo la rara, que el porto tot i que a Barcelona no l’utilitzi quasi mai. Veus a tots els estudiants caminant en pas lleuger; caputxa de l’anorac posada, botes de pluja ben altes...però a mi m’agrada el meu paraigües granate. Avui plou, i plou molt. Segurament és el dia més plujós des de que sóc aquí. I què millor que tancar-se a la Bapst Library i sentir-se com Harry Potter estudiant un examen de Potions?

dilluns, 21 de febrer de 2011

Some things never change

Avui, mentre patia les primers 80 pàgines de Mrs. Dalloway, algú m’ha sorprès regalant-me una barra de Hershey’s Cookies'n'Creme. Recordes quan em feies el lunch box un parell de vegades per setmana? Normalment hi havia dos entrepans de brie molt petits, fets amb uns panets rodons. També hi havia un suc, i alguna fruita. Però el millor de tot era la barra de xocolata, sempre la guardava per últim, el meu dessert especial. Parlo de 4rt o 5è de primària...el gust encara em transporta a aleshores, quan pensava que encara em quedava un troç, però ja se m’havia acabat. Ara també desapareix massa ràpid. I segur que no recordes, perquè això no ho veies, quan a vegades a la nit pujava a la cuina, quan encara vivíem a la casa de Lantern Lane. Prenia unes galetes chocolate chip amb llet, les mateixes que de vegades menjava per berenar mirant Full House a les tardes.  M'he comprat les mateixes galetes, estan igual de bones, i tampoc m'acabo la llet que sobra. I recordes les nits que sopàvem sopa? Jo m’hi posava molt i molt formatge, fins que me’l trèieu de les mans. Doncs avui, que tornem a estar a 10 graus sota zero, de nou menjaré formatge amb una mica de sopa.


divendres, 18 de febrer de 2011

Not a normal Friday

Obrir una finestra de l’habitació, i veure com les cortines verdes neden amb l’aire. Poder veure la gespa dels jardins. Pensar que, si el temps segueix així, el llac del costat de casa d’aquí poc ja no estarà gelat. Veure que el sol se’n va més tard, i imaginar-te el dia en que a les 9 de la nit encara hi sigui. Sortir i seure al banc del porxo de casa, sense jaqueta, sense mitjons, amb un llibre i un cigarret. No, això no és un divendres qualsevol, això és un divendres a 12 graus en ple mes de febrer.


dilluns, 14 de febrer de 2011

Windy nights

Des de l’habitació sento el vent. Les finestres tremolen. I sembla que algú toqui un timbal greu, o que una onada s’apropi amb força creixent. Els arbres encara no volen, però més d’una branca patirà. Ja ho diuen que Boston és una ciutat de vent, però al llarg d’aquest mes mai l’havia sentit bufar tan fort. Per sort no arriba sota el meu edredó granate. Avui dormiré amb música natural de fons.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Tulips


Amb elles et pots perdre en cotxe, pujar una muntanya amb unes bambes qualsevols, i caure tres vegades de cul. Pots fer el primer brindis de la nit amb un gintònic i creure que demà l’Espanyol guanyarà al Madrid…per què no? Pots emprovar-te samarretes que vénen d’un altre continent, i comprovar que afavoreixen molt. Amb elles pots fer una calçotada a Castellterçol, i disfressar-te d’insecte, d’As o de noia medieval per carnaval. Pots apropar-te a l’estiu i votar per la destinació de preferència, i pots mocar-te tots els llocs on vulguis. Pots fer ganyotes, imitacions, i mil fotos. Amb elles pots pujar una damunt de l’altra i caure al terra de la sala d’estar. Pots compartir notes musicals que creuen l’oceà i veure com el Bisbal menja Nocilla. Pots ballar la primera cançó de la nit, per molt que no acabi d‘agradar. Amb elles pots anar fins a Gràcia i intentar trobar un bar que està en un carrer perpendicular al mar, i no paral•lel. Pots fer que et creixi una barba, i anar a un Mediterráneo sense fum. Pots no oír ná, però sentir-ho tot. Pots enviar tants petons com vulguis i que arribin a l’instant. Pots fer que "la mala hòstia del dia" s’esfumi, i que esclati en riures. Amb elles pots sentir-te a prop tot i estar a 5871 quilòmetres.


dimecres, 9 de febrer de 2011

25 hours

Aquí són les deu de la nit i sembla que hagis de córrer per anar a dormir. Menjar a les dues del migdia és tard, i que la tarda s’acabi a les sis és la cosa més normal del món. Es viu amb un ritme més pausat...I correct myself: jo sento que visc amb un ritme més pausat. Els dies semblen que siguin més llargs, les hores més aprofitables. Potser em passo tot el dia fora, sentint que he fet mil coses, i torno a casa i només són les vuit. És bo...més tranquil, perquè tens un moment del dia que és exclusivament per tu, per fer tot allò que et ve de gust. Com escriure e-mails, llegir i seguir llegint, no perdre el fil de les sèries catalanes, escriure al blog...clar que hi ha dies que arribes a les tres de la matinada i més val tan sols anar a dormir.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Super Bowl Sunday

Aquí un diumenge dóna per molt. Com per exemple esmorzar al llit, mentre la ràdio del despertador segueix sonant i mires per internet les notícies del dia. Després la lentíssima línia B de la green line et permet avançar en l’eterna lectura que et persegueix, mentre et porta a dinar a casa d’una amiga que et farà riure quan us adoneu dels vostres gustos cinematogràfics totalment oposats. I quan surts d’allà, pots confirmar el que ja sabies; que Boston té, sense cap mena de dubte, una de les millors llums de capvespre. I aquesta llum t’acompanya fins una casa americana i catalana...on s’hi pot menjar tant truita de patates com pollastre amb barbeque sauce. I la Super Bowl es converteix en la reina de la nit...i mica en mica t’endinses en aquest partit que per tu no té cap mena de transcendència, però que per l’ambient que es respira sents que és un espectacle digne de veure. I és que aquí els diumenges donen per molt.




divendres, 4 de febrer de 2011

Just listen

Nit gèlida. Tornem a estar a quinze graus sota zero. Però això no atura a ningú, i menys quan és per anar a refugiar-se a Carnegie Hall per escoltar un concert de la Boston Symphony Orchestra. Aquí cada dia es descobreixen coses noves, com per exemple que per una quantitat mínima pots anar a vint-i-cinc concerts diferents...ni més ni menys. I és fantàstic, perquè la música cura a poc a poc.



Night on Bald Mountain - Mussorgsky