Lost and found

Avui he trobat la meva sabatilla. Va desaperèxier el primer dia que em vaig traslladar a la meva habitació, el gener. La vaig buscar i buscar durant dies i setmanes, fins que vaig arribar a la conclusió de que la deuria haver posat amb les caixes per llençar i que, per tant, les havia llençat sense voler. Avui el Simone m’ha ajudat a portar tots els mobles cap a Lexington. Sota un dels mobles, ultra amagada, estava la meva sabatilla granate. Com he rigut, no sabeu com em vaig arribar a obsessionar quan la vaig perdre. Quan no saps on està una cosa que acabes de veure fa pocs minuts, i que és impossible que no hi sigui, i no ho entens, i busques als llocs més impossibles –com la nevera- i tampoc. Doncs va ser una mica això.

Ara s’està ponent l’últim sol a Boston. Almenys l’últim sol des de la meva habitació.  I com m'estimo aquesta habitació i aquesta casa i aquest carrer. Ahir em vaig acomiadar de la ciutat des de les altures i amb una bona cheeseburger. Com m'estimo aquesta ciutat, també. Ara mateix l’habitació s’assembla més a com estava quan hi vaig entrar. Però té un aire diferent; ara la sento meva tant si està buida o plena. Com que no hi ha mobles, ho tinc tot al terra. No, encara no he fet les maletes. No sé on ha anat el temps. Entre cosa i cosa, plans i plans, només em queda aquesta nit per fer-ho. Sort que la nit és llarga i que encara hi ha cares conegudes enganxades a la paret que em faran companyia. Tot està tranquil. M’han dit que aquests dies a Barcelona plou i fa més fred. Definitivament no és el meu millor any en termes de clima. Ara faré per última vegada el passeig que he fet dia sí dia també, i tot el packing pot esperar. Encara queden hores.

Slow emptiness

Les fotos encara estan penjades a la paret, la planta encara creix. Damunt l’escriptori hi ha papers i bolígrafs, post-its i una llibreta. Els calaixos estan plens de roba, a l’armari tot està penjat, i a la tauleta de nit encara hi queden llibres. La petita prestatgeria està quasi buida, hi ha tres llibres de Heidegger que encara he de tornar a la biblioteca, i uns set o vuit llibres més que  m'hauré d'endur dins la maleta. Les tres caixes plenes de llibres que vaig enviar fa dos dies ja han arribat a terres espanyoles, segons la web de USPS. La cadira vermella té roba i bosses per sobre. El compte bancari encara està obert, el formulari de tornada encara està per signar i les dues maletes segueixen al basement. Al terra hi ha una bossa d’escombraries gegant plena de tot el que avui he anat llençant. Increïble la quantitat de coses inútils que es poden acumular en cinc mesos. I increïble com moltes d’elles les acabaré posant a la maleta per endur-me-les cap a Barcelona.

The walk back home

Cada decisió que prenem marca qui som. A vegades, fins i tot, no és ni una decisió nostre. Hi ha fets que marquen menys i altres que marquen més. No m’atreveixo a dir que a la vida només n’hi ha dos o tres de més importants. Perquè la veritat és que no ho sé. Només tinc 21 anys i això no em dóna massa autoritat per proclamar quants fets híper-transcendentals hi ha durant la vida. Tampoc sé si els fets que marquen més són els més obvis. Segurament hi ha coses que en el seu moment semblen intranscendents i que després t’adones de que és segurament el que ha deixat més empremta, el que pot explicar més on estàs i qui ets ara. Jo sempre he pensat que, de moment, una de les coses que ha marcat més qui sóc és el fet d’haver viscut a Estats Units. Set anys de ben petita, en una edat que no sé ben bé quina importància té; si més o menys que l’adolescència, si més o menys que els anys universitaris...no en tinc ni deia, de debò. I el que m’ha marcat no crec que hagi estat la manera de viure d’aquí, o els amics d’aquí, o l’educació rebuda aquí, no. El que m’ha marcat és el canvi. L'anar i tornar. El acabar tenint una casa a les dues bandes de l’Atlàntic.

Qui no pensa a vegades per diversió, o per auto-tortura, què hagués passat si? Què hagués passat si hagués girat cap la dreta i no cap a l'esquerra? Què hagués passat si hagués estudiat econòmiques i no biologia? Què hagués passat si aquella persona no hagués desaparegut de la meva vida? Repeteixo, no crec que tot depengui de nosaltres.

Doncs jo fa poc em vaig plantejar què hagués passat si mai hagués tornat o, el que és una mica el mateix, si mai hagués marxat de Barcelona. No us preocupeu, no ho vaig fer en ànims de tortura, sinó per curiositat. Les respostes són infinites i, el que és més important, són incògnites eternes. Però no per això penso que aquestes preguntes no es puguin fer. És necessari? En absolut. És possible? I tant. I tots ho fem, amb allò més gran i allò més petit. Perquè, en el fons, qui sap què ens defineix com som? Qui ho sap de debò i completament? No...les persones construïm la nostre història personal i li donem sentit als fets de la vida a posteriori. Però no crec que això sigui dolent. Jo només sé que sempre pensaré que l’anar i venir de Lexington ha estat un fet altament transcendent per entendre’m a mi mateixa.

I que sempre construeixes la teva història...fins i tot mentre recorres un petit caminet que et porta fins a casa.

 

When energy is weak

Avui m’he posat pantalons curts per primera vegada des de que estic aquí. No exagero quan dic que des de que vaig acabar exàmens potser ha fet un dia de sol a Boston. Les energies han anat disminuint al mateix temps que les ganes de tornar han augmentat. Però avui he acompanyat a un amic a l’aeroport, i no sé si han estat les maletes, els avions, o el dia preciós que queia damunt la ciutat, però he pogut valorar el que durant aquestes últimes setmanes no he estat ni capaç de veure. Porto dies pensant que si pogués tornar demà a Barcelona ho faria; pel cansament emocional, pel temps, per l’enyorança que silenciosament va calant..però avui, per sort, he pogut veure les moltes coses que em podrien fer quedar...vaja, potser quedar no, però les coses que, quan sigui el dia de marxar, em seran molt difícils de deixar. Sort que no tot ho he de deixar per sempre. Però aquest dia ja arribarà quan hagi d’arribar. I avui sí, avui és primavera, estiu fins i tot. Ara jo també faig la maleta; me’n vaig cap el sud, cap a la ciutat del jazz i dels huracans. Només m’hi falta posar la samarreta del Barça.

Farewells

Ahir em vaig acomiadar de la dona, la natura i l’ecologia. Avui m’he acomiadat de Woolf, Hemingway, Kierkegaard, Nietzsche, Dostoievski, Heidegger, Sartre, Merleau-Ponty, de Beauvoir, Camus i de totes les construccions sociaIs del món. Tot passa tan ràpid que d’aquí poc tocarà acomiadar-me de persones que no puc endur-me cap a Barcelona amb mi. Aquí la primavera s’olora més que mai; entre la pluja, les flors, i els mil colors dels arbres. No són tardor, però no em queixo pas. Demà comença un intensiu de llibres i Word i teclat i inspiració intel•lectual. Existeix, això? Tot amb un destí final: el dia 12 de maig. Però mentre no arribi, intentaré gaudir de la companyia de tots aquells que estaran enclaustrats amb mi, dels gelats de cookie dough que arriben per sorpresa en un tupper, de les converses de 10 minuts mentre fem un cigarret, dels cafès del Hillside, i de les passejades fins a casa amb música i nit. I amb tot això he de trobar el moment per fer una rentadora, o dues, perquè això no pot ser...no, no pot ser. Que els dies passen, la roba s’embruta, les emocions s’intensifiquen i els comiats s’aproximen.

The sea! The sea!

Air

Aquí hi ha aire de primavera. Aquí hi ha aire de maig. Aquí hi ha aire de comiat. Però aquí, ara mateix, no hi ha prou temps per respirar-lo tot. Estem ofegats de feina.

Something inside

Porto dos dies llevant-me sense despertador. Ahir perquè no el vaig sentir, avui perquè el sol m’ha despertat abans d’hora. I quin sol. I quin dia. Amb la Woolf acabada i amb una setmana de mig-festa abans de fer l’sprint final. Sabeu que avui, a una de les plaçes del campus de Boston College, hi ha una fira de cultures? Hi ha paradetes i diferents zones on t’informen d’això i d’allò. Hi havia un lloc amb moltes banderes, fins i tot la del Barça; grana i amb l’himne sencer. No me l’he comprat.......o sí? Aquí també arriben els quatre Clàssics tot seguits! Ostres si arriben. I demà ve la Senyora Riera, la Montse, la mama. I a veure on anem, a veure què fem, i a veure què trobem. Avui córrer alguna cosa dins meu. Tinc ganes de saltar i de somriure, crec que per moltes coses. Ui, que se’m desfaran les patates!

Catalan afternoons

Ahir, anant cap a Harvard Square amb metro, el vagó es va anar omplint més i més. I de cop vaig entendre per què: hi havia, o hi havia hagut, partit dels Red Sox. Tothom anava amb la samarreta o la gorra, mostrant la B de Boston. I vaig pensar que s’assemblava a quan s’omplen tant i tant les línies verda i blava del metro de Barcelona, quan juga el Barça. Però clar, els Red Sox no són el Barça, i el baseball no és el futbol. Però sí, tothom tornava o anava molt content. I es respirava primavera per tot arreu. Deurien ser les 5:30 de la tarda quan vaig creuar el Charles River per un pont, encara amb metro. I la llum era preciosa i es veia tot el skyline de Boston. Hi hauria d’anar més al centre. Però és que no hi ha temps a vegades, i els voltants de Boston College m’acaben atrapant. Sonava Manel, i al arribar al destí, la tarda va esdevenir una passejada al costat del Charles i un cafè amb llet en català. I en el mateix coffee shop, a uns metres de nosaltres, una noia de Harvard llegia un llibre que es deia Catalán. A vegades penso que s’aprecia més la cultura catalana fora d’Espanya que a dins.

I avui no cal ni portar jaqueta. Per primera vegada ens hem assegut a la gespa després d’haver robat menjar que donaven als estudiants que han estat acceptats a BC cara l’any que ve. Aquí sempre donen menjar, sobretot galetes, no paren amb les galetes. El curs acaba d’aquí un mes, i jo ja treballo en el meu final paper de literatura, que no podia anar sobre ningú més que de Woolf. Crec que m’he complicat la vida, i vaig parlar per més d’una hora amb la professora només per començar-li a fer entendre el que em proposava fer. Quan vaig sortir d’allà, la idea inicial havia canviat i s’havia convertit en una més difícil però alhora més motivant. Ara, més que mai, onades endins.

Memory Sunday

Durant les primeres setmanes, sempre que entrava a la meva habitació encenia totes les llums; la general, la de la tauleta de nit, la de l’escriptori i la del costat de la cadira vermella. Ho feia perquè, entre d’altres coses, es feia de nit molt d’hora, i si només encenia la gran quasi no m’hi veia. Ara amb dues ja en tinc prou, potser perquè era ja sento l’habitació del tot meva, i ja la veig il•luminada de per si. Està molt més desordenada que els primers dies, hi ha papers i llibres per tot arreu i la planta no para de créixer.

Avui, al cotxe, hem escoltat música clàssica. Lexington ens ha vist anar i venir. Hi ha cases precioses, però cap com la nostra. Hi hem passat pel davant; la porta segueix sent vermella, i el patio és el mateix que nosaltres vam fer construir. El centre està tot canviat, però això és una altra història. Se’m fa difícil orientar-me. Em conec Lexington i els seus voltants, però fes-me conduir a mi i no et portaré quasi enlloc. Perquè jo ho he viscut des del seient de darrere, i després potser des del costat del conductor. I anem passant llocs i puc dir: mira, aquí vivia tal...mira, per aquí passàvem alguns dissabtes després de jugar a futbol...mira, el mòbil vermell que sé que he vist mil vegades però que no tenia ni idea d’on estava...I així van passant els records, que van augmentant amb l’ajuda del meu pare i de la meva pròpia imaginació. Hi ha coses tan pròximes com l’ahir, i altres que penso que mai he viscut. 

Què estrany.

Què bonic.

No?

After lunch

Tinc a dos italians davant meu. Estudiant davant dels seus ordinadors. I fa dia de tempesta, dia de que s’acostaunatempesta. He dormit poc, tinc son i poca gana. Un d’ells té els ulls blaus, i sempre busca controvèrsia allà on no n’hi ha. Ho fa per emprenyar, però de manera innocent. I jo espero que siguin les tres per poder seguir en el meu camí existencialista. Ara toca Sartre, i t’adones de la raó que té. Però per ara em quedo aquí, asseguda en una butaca blava de la biblioteca, mirant cap el cel obert. Què concentrats que estan. He llegit una entrada d’un blog, i no he desitjat res més que un dia poder escriure alguna cosa semblant. Gràcies. No em coneixes però gràcies. I aquí estic, entre el silenci i les tecles de tots els MacBooks que m’envolten. I aquí estic, entre el meu silenci i les mil paraules.

This morning

Anar en pijama, esmorzar una mica, prendre el cafè, mirar els diaris electrònics, realment sentir com els ocells fan piu piu!, pensar que t'espera un matí sencer d'onades, i notar com la calma torna després d'un temps un pèl massa llarg.

The porch and the air

M’agraden els porxos. La paraula em sona fatal, però he mirat el diccionari i existeix. En tinc dos a casa, de fet tres. Un és el de davant, el que dóna al carrer i per on entro a casa, on estic ara mateix asseguda en un banc de metall. Aleshores hi ha els dos de darrere, un del primer pis i l’altre del segon. Avui per primera vegada he sortit al que dóna a la cuina. M’he atrevit perquè ja no ni queda neu, i avui no feia massa fred. La llum era preciosa i m’he adonat de que quasi ja no queda neu, es veu la gespa. No tinc massa esperances de que això duri. Aquí ja se sap que fins l’abril, inclòs, hi poden haver-hi fortes nevades puntuals. Però m’agrada perquè aquí s’hi està tranquil. No té res a veure amb un balcó de Barcelona, que no menyspreo gens. Però és una cosa diferent això. No passen cotxes, l’aire no és de ciutat, i de tant en tant puc sentir el soroll dels ferrocarrils que passen a prop de casa. M’agrada poder escriure a l’aire lliure, llegir a l’aire lliure, sortir a l’aire lliure i simplement estar. Avui és un dia humit, i potser fins i tot ha plogut una mica, però jo no me n’he adonat. La casa està quasi buida, el franciscà ha anat a Madrid, la noia amb el seu promès, i els tres xinesos a Disney World. Quedem jo i el brasiler, que avui m’ha fet saber que pensa que aquesta casa està encantada. Què bé, potser aquesta nit em trobo amb un fantasma.

Italian Radio

Un altre dilluns. Comença el març. I la dinàmica eterna sembla que canvia. Dia de Moleskine i de biblioteca des de les 9 del matí fins les 11 de la nit. Molta cafeïna, i la mateixa cançó repetida una i altra vegada. Es tracta de trobar aquell punt. Sabeu? Aquell punt que és més tu que qualsevol altra cosa en aquest món. I és confiar-hi, i no sortir de tu, no veure-ho tot des de fora, no sentir-te lluny del que has de tenir més a prop. Jo ho intento.

Italian Radio - Blue October

Bapst and Rain

Avui plou, i plou molt. Tant que penso que demà ja no quedarà neu enlloc i tot serà fang. En dies com aquests el millor és portar xiruques. Et creus impenetrable: no cal que evitis els bassals, et pots endinsar 10 centímetres en el fang, i els peus es mantenen secs i calents per molt que caminis una bona estona sota una pluja intensa. I caminant pel carrer t’adones que no hi ha ningú, o quasi ningú, que porti paraigües; aquí sóc jo la rara, que el porto tot i que a Barcelona no l’utilitzi quasi mai. Veus a tots els estudiants caminant en pas lleuger; caputxa de l’anorac posada, botes de pluja ben altes...però a mi m’agrada el meu paraigües granate. Avui plou, i plou molt. Segurament és el dia més plujós des de que sóc aquí. I què millor que tancar-se a la Bapst Library i sentir-se com Harry Potter estudiant un examen de Potions?

Some things never change

Avui, mentre patia les primers 80 pàgines de Mrs. Dalloway, algú m’ha sorprès regalant-me una barra de Hershey’s Cookies'n'Creme. Recordes quan em feies el lunch box un parell de vegades per setmana? Normalment hi havia dos entrepans de brie molt petits, fets amb uns panets rodons. També hi havia un suc, i alguna fruita. Però el millor de tot era la barra de xocolata, sempre la guardava per últim, el meu dessert especial. Parlo de 4rt o 5è de primària...el gust encara em transporta a aleshores, quan pensava que encara em quedava un troç, però ja se m’havia acabat. Ara també desapareix massa ràpid. I segur que no recordes, perquè això no ho veies, quan a vegades a la nit pujava a la cuina, quan encara vivíem a la casa de Lantern Lane. Prenia unes galetes chocolate chip amb llet, les mateixes que de vegades menjava per berenar mirant Full House a les tardes.  M'he comprat les mateixes galetes, estan igual de bones, i tampoc m'acabo la llet que sobra. I recordes les nits que sopàvem sopa? Jo m’hi posava molt i molt formatge, fins que me’l trèieu de les mans. Doncs avui, que tornem a estar a 10 graus sota zero, de nou menjaré formatge amb una mica de sopa.

Not a normal Friday

Obrir una finestra de l’habitació, i veure com les cortines verdes neden amb l’aire. Poder veure la gespa dels jardins. Pensar que, si el temps segueix així, el llac del costat de casa d’aquí poc ja no estarà gelat. Veure que el sol se’n va més tard, i imaginar-te el dia en que a les 9 de la nit encara hi sigui. Sortir i seure al banc del porxo de casa, sense jaqueta, sense mitjons, amb un llibre i un cigarret. No, això no és un divendres qualsevol, això és un divendres a 12 graus en ple mes de febrer.

25 hours

Aquí són les deu de la nit i sembla que hagis de córrer per anar a dormir. Menjar a les dues del migdia és tard, i que la tarda s’acabi a les sis és la cosa més normal del món. Es viu amb un ritme més pausat...I correct myself: jo sento que visc amb un ritme més pausat. Els dies semblen que siguin més llargs, les hores més aprofitables. Potser em passo tot el dia fora, sentint que he fet mil coses, i torno a casa i només són les vuit. És bo...més tranquil, perquè tens un moment del dia que és exclusivament per tu, per fer tot allò que et ve de gust. Com escriure e-mails, llegir i seguir llegint, no perdre el fil de les sèries catalanes, escriure al blog...clar que hi ha dies que arribes a les tres de la matinada i més val tan sols anar a dormir.

Super Bowl Sunday

Aquí un diumenge dóna per molt. Com per exemple esmorzar al llit, mentre la ràdio del despertador segueix sonant i mires per internet les notícies del dia. Després la lentíssima línia B de la green line et permet avançar en l’eterna lectura que et persegueix, mentre et porta a dinar a casa d’una amiga que et farà riure quan us adoneu dels vostres gustos cinematogràfics totalment oposats. I quan surts d’allà, pots confirmar el que ja sabies; que Boston té, sense cap mena de dubte, una de les millors llums de capvespre. I aquesta llum t’acompanya fins una casa americana i catalana...on s’hi pot menjar tant truita de patates com pollastre amb barbeque sauce. I la Super Bowl es converteix en la reina de la nit...i mica en mica t’endinses en aquest partit que per tu no té cap mena de transcendència, però que per l’ambient que es respira sents que és un espectacle digne de veure. I és que aquí els diumenges donen per molt.

Boston Cheesecake

T’acomiades de Hemingway per uns dies, i comences una aventura amb Woolf. Sents que d'aquí poc tornarà a nevar, i no et fa res, t’encanta que nevi. Perquè aquí no saps com es llevarà el dia, si amb un cel gris i amb temperatures que es poden aguantar, o amb el cel blau i amb un aire que et talla la respiració. Ple de solitud, o ple d’un anglès amb accents d’arreu del món. I llavors et menges un pastís de formatge, el clàssic, perquè sempre és el millor, i és tan cremós que fins i tot costa de mastegar. Però t’omple la boca d’aquell episodi de F.R.I.E.N.D.S en que la Rachel i el Chandler se’n mengen un que se’ls hi ha caigut al terra. I tu te’l menges amb ells, però a Boston, i no a Nova York. Aleshores recordes que t’agrada passejar de nit, siguis on siguis, perquè no hi ha res com tornar a casa caminant. I acabar el dia.