Pieces

Diria que a Washington he plorat. De tristesa, d’enyor, d’alegria i de pèrdua. He plorat i he abraçat. Perquè ho necessitava i ho necessitaven. He parlat del Ser i del no ser, i del res que va portar al tot. He parlat de les pors, també del passat i del futur. M’he estirat a la gespa i he observat, sense més. M’he sentit envoltada de colors i de pluja. He viscut un Sant Jordi amb una penya blaugrana i rodejada de llibres i roses. He estimat, he valorat, i he somrigut. I, amb tot això, durant estones he trobat coses que sentia perdudes. Potser es tracta d’anar a poc a poc i d'agafar les peces amb molta cura.

City of Tulips

Esteu a tot arreu...

The Capital

Creuem un riu i, tot just ara, fa 9 hores que estem dins aquest autocar. Hi ha cartells que indiquen Washington D.C, però no sembla que arribem. He pogut dormir unes hores però tinc el cul quadrat. En un moment de la nit, he obert els ulls i pam!, estàvem al mig de Times Square, així de simple. El Simo ara escolta música i fa moviments de director amb la mà. S’ha aixecat un bon dia, res de pluja...de moment. Recordo el dia que Bush fill va entrar a la White House, plovia una barbaritat i no va poder fer el típic passeig a peu. Deuria ser una senyal pels anys que s’aproximaven. Aquest país és molt gran i tot està molt lluny. But tell me what am I supposed to do?