Acabo de menjar-me una bona sopa. Sí, és finals de maig i –ja ho puc dir!!!- a Boston fa calor, però jo estic constipada i em volia cuidar perquè l’aire condicionat de New Orleans ha derrotat el meu sistema immunitari. Sembla que aquests últims dies hagi estat fora d’Estats Units, New Orleans és un punt i a part: lluny de les presses novaiorquines i del fred bostonià. Estàs pràcticament al Carib: pel clima i per la gent i per l’arquitectura i per l’ambient global. Allà, al contrari de posar-te problemes on no n’hi ha, et fan la vida més fàcil. Tot sembla més senzill, més lleuger, més layed down, sabeu? La música en directe a totes hores i a tot arreu és, mes que un privilegi, la vida de cada dia. I pots prendre una cervesa, o fins i tot un gintònic, pel carrer i no ve cap policia a detenir-te. Perquè com més prohibicions, més boja es torna la gent. Com aquí, que sembla que l’alcohol sigui el dimoni i la causa de tots el mals, i que no pugui ser un plaer inofensiu. El Mississippi estava alt, altíssim, i la devastació del Katrina es veia per tot arreu. Hi ha pocs barris que no mostrin la pobresa de la zona. La gent et parla, molta et demana diners. Hi ha vermells i grocs i liles i verds, i també grisos i marrons i negres i blancs. Allà m’he allunyat encara més de l’any acadèmic, de les notes, de la línia verda...crec que ja estic en plenes vacances. I amb tot, m’he sentit a prop a Catalunya, llegint les notícies dels indignats, dels salvatges anti-indignats, i veient la victòria del millor equip de la història (algú encara ho dubte? Quin recital!). I ara, 8 nits a Boston i una a l'avió. Fa poques hores he aterrat a Logan Airport, i què diferent a aquell dia de principis gener. Encara no he empaquetat res, les maletes encara estan al basement i la veritat és que encara no ho sento tan i tan a prop. Em donaré uns dies més per ser-ne conscient, total, perquè forçar les coses, no?
