Ahir em vaig despertar a Central Park quan eren voltant les sis de la tarda. La humitat se m’havia enganxat a la roba i vaig veure que tothom que abans havia estat a la mateixa zona que nosaltres havia marxat. La migdiada d’una hora em va anar perfecte després d’haver dormit massa poc la nit anterior, i després d’haver protestat sota un sol radiant a Washington Square per ‘Democràcia real, ja!’. El sol havia desaparegut, i amb ell la calor i l’olor a primavera. De sobte va caure un d’aquells xàfecs tan sobtats. Nova York no fa bona olor quan plou d’aquesta manera. La pluja no fa destacar l’olor de la gespa i dels arbres, sinó la de les clavegueres i l’asfalt brut. Però sempre, sempre, sempre, trobaràs un Starbucks a menys de cent metres on poder-te refugiar. I la roba es va assecar, la son va acabar de marxar i, al sortir, vaig veure el millor New York possible; ni fred ni calor, ni sol ni foscor, ni soroll ni silenci...es respirava tranquil•litat, cel taronja, passejada sense rumb i hot dog de carreró. A les 11 de la nit ja estàvem a l’autocar fent camí cap a Boston una altra vegada. I quan surts de Manhattan creues tots els carrers; 32nd street, 50th street, 110th street...i passes pel Bronx i per Harlem i creues un dels ponts i dius adéu, adéu, adéu!
