The walk back home

Cada decisió que prenem marca qui som. A vegades, fins i tot, no és ni una decisió nostre. Hi ha fets que marquen menys i altres que marquen més. No m’atreveixo a dir que a la vida només n’hi ha dos o tres de més importants. Perquè la veritat és que no ho sé. Només tinc 21 anys i això no em dóna massa autoritat per proclamar quants fets híper-transcendentals hi ha durant la vida. Tampoc sé si els fets que marquen més són els més obvis. Segurament hi ha coses que en el seu moment semblen intranscendents i que després t’adones de que és segurament el que ha deixat més empremta, el que pot explicar més on estàs i qui ets ara. Jo sempre he pensat que, de moment, una de les coses que ha marcat més qui sóc és el fet d’haver viscut a Estats Units. Set anys de ben petita, en una edat que no sé ben bé quina importància té; si més o menys que l’adolescència, si més o menys que els anys universitaris...no en tinc ni deia, de debò. I el que m’ha marcat no crec que hagi estat la manera de viure d’aquí, o els amics d’aquí, o l’educació rebuda aquí, no. El que m’ha marcat és el canvi. L'anar i tornar. El acabar tenint una casa a les dues bandes de l’Atlàntic.

Qui no pensa a vegades per diversió, o per auto-tortura, què hagués passat si? Què hagués passat si hagués girat cap la dreta i no cap a l'esquerra? Què hagués passat si hagués estudiat econòmiques i no biologia? Què hagués passat si aquella persona no hagués desaparegut de la meva vida? Repeteixo, no crec que tot depengui de nosaltres.

Doncs jo fa poc em vaig plantejar què hagués passat si mai hagués tornat o, el que és una mica el mateix, si mai hagués marxat de Barcelona. No us preocupeu, no ho vaig fer en ànims de tortura, sinó per curiositat. Les respostes són infinites i, el que és més important, són incògnites eternes. Però no per això penso que aquestes preguntes no es puguin fer. És necessari? En absolut. És possible? I tant. I tots ho fem, amb allò més gran i allò més petit. Perquè, en el fons, qui sap què ens defineix com som? Qui ho sap de debò i completament? No...les persones construïm la nostre història personal i li donem sentit als fets de la vida a posteriori. Però no crec que això sigui dolent. Jo només sé que sempre pensaré que l’anar i venir de Lexington ha estat un fet altament transcendent per entendre’m a mi mateixa.

I que sempre construeixes la teva història...fins i tot mentre recorres un petit caminet que et porta fins a casa.

 

Coincidence

Al despertar-me aquest matí tenia un e-mail proposant anar a sopar lobster a un poble de Maine. M’hi he apuntat sense saber res en concret del plan. He pujat el cotxe a mitja tarda i he preguntat: So, where are we going to? I la resposta ha estat, ni més ni menys, que: Ogunquit. Un petit poble de la costa sud de Maine. Però no és simplement això. És EL poble de Maine, on anava una vegada, potser dues, cada any. Va acabar sent, fins i tot, una petita tradició. Hi anàvem pel matí, ens banyàvem (o ho intentàvem) a l’Atlàntic gelat, fèiem el passeig vora l’aigua, dinàvem al restaurant amb vistes a l’oceà, i després potser agafàvem el trenet per tornar a la platja o simplement passejàvem pel petit poble mirant les botigues plenes de colorins. Ha estat fantàstic tornar. Aquesta vegada ja no hi havia massa llum quan hem arribat, i tot estava desèrtic al ser un dia de cada dia i a l’encara no ser ple estiu. Però a part d’aquests matisos, tot estar igual que quan hi anàvem amb la Julia i la seva mare, o quan hi vam anar totes les nenes i mares l’últim estiu, o quan hi vaig anar amb tot el curs a sisè de primària. A més, avui he vist com un amic es menjava la llagosta més gran que he vist algú menjar mai: three and a quarter pounds. Tot un repte. Jo? M’he quedat satisfeta amb el meu bistec i la meva patata al forn. 

  
Ogunquit, estiu 2001 (2000?)

More than Good

No era un 7 de juny, era un 7 de juliol. I jo recordo anar-me a dormir la nit anterior tranquil•la, potser amb una mica de nervis a la panxa però tranquil•la. La Julia es va quedar a dormir i estava a la llitera de dalt. El dia es va despertar assolellat i jo anava posant una vegada rere l’altra la cançó de Bridge Over Troubled Water, l’havia descobert feia pocs dies, què bonica que és. I potser vaig fer alguna cosa durant el matí, deuria fer alguna cosa sí, potser per distreure’m. Però la veritat és que no recordo estar tan nerviosa. No, no ho estava. Fins que algú va agafar una de les maletes per portar-la cap a fora. A partir d’aquí res, només hi ha imatges borroses i un nus a l’estómac i al coll i al tot. I pujar al seient del davant d’un taxi que era una furgoneta gegant. I què volies dir? Què hi volies fer? No res, simplement seguir, seguir i seguir. Esperar, sense saber massa per què, que tot anés bé. I sí...ha anat bé. Més que bé.

Bridge Over Troubled Water - Simon and Garfunkel

The Midnight Ride of Paul Revere

La nit del 18 al 19 d’abril del 1775, el missatger Paul Revere va fer el famós Midnight Ride. Des de Boston, passant pels actuals pobles de Somerville, Medford i Arlington, Revere va anar avisant als Patriots de que l’exèrcit britànic oficial estava creuant el Charles River, dirigint-se cap a Concord. Existeix el mite que anava cridant “the brittish are coming!”, però la veritat és que deia “the Regulars are coming out” perquè, òbviament en aquells moments, tots eren brittish. Revere va arribar a Lexington al voltant de la mitjanit, on es va trobar amb els oficials John Hancock i Samuel Adams, que passaven la nit a la petita localitat. L’avís de Revere va fer que les diferents milícies locals estiguessin preparades per lluitar contra els anglesos. Els primers dispars es van sentir al poble de Lexington just quan sortia el sol. Era l’inici de la Guerra d’Independència.

 "Listen, my children, and you shall hear
Of the midnight ride of Paul Revere,
On the eighteenth of April, in Seventy-Five;
Hardly a man is now alive
Who remembers that famous day and year..."

- Henry Wadsworth Longfellow, 1860

Cada any, a Lexington, fan una representació de l’arribada de Paul Revere a la nit, i una altra de la batalla al matí...

Memory Sunday

Durant les primeres setmanes, sempre que entrava a la meva habitació encenia totes les llums; la general, la de la tauleta de nit, la de l’escriptori i la del costat de la cadira vermella. Ho feia perquè, entre d’altres coses, es feia de nit molt d’hora, i si només encenia la gran quasi no m’hi veia. Ara amb dues ja en tinc prou, potser perquè era ja sento l’habitació del tot meva, i ja la veig il•luminada de per si. Està molt més desordenada que els primers dies, hi ha papers i llibres per tot arreu i la planta no para de créixer.

Avui, al cotxe, hem escoltat música clàssica. Lexington ens ha vist anar i venir. Hi ha cases precioses, però cap com la nostra. Hi hem passat pel davant; la porta segueix sent vermella, i el patio és el mateix que nosaltres vam fer construir. El centre està tot canviat, però això és una altra història. Se’m fa difícil orientar-me. Em conec Lexington i els seus voltants, però fes-me conduir a mi i no et portaré quasi enlloc. Perquè jo ho he viscut des del seient de darrere, i després potser des del costat del conductor. I anem passant llocs i puc dir: mira, aquí vivia tal...mira, per aquí passàvem alguns dissabtes després de jugar a futbol...mira, el mòbil vermell que sé que he vist mil vegades però que no tenia ni idea d’on estava...I així van passant els records, que van augmentant amb l’ajuda del meu pare i de la meva pròpia imaginació. Hi ha coses tan pròximes com l’ahir, i altres que penso que mai he viscut. 

Què estrany.

Què bonic.

No?

Some things never change

Avui, mentre patia les primers 80 pàgines de Mrs. Dalloway, algú m’ha sorprès regalant-me una barra de Hershey’s Cookies'n'Creme. Recordes quan em feies el lunch box un parell de vegades per setmana? Normalment hi havia dos entrepans de brie molt petits, fets amb uns panets rodons. També hi havia un suc, i alguna fruita. Però el millor de tot era la barra de xocolata, sempre la guardava per últim, el meu dessert especial. Parlo de 4rt o 5è de primària...el gust encara em transporta a aleshores, quan pensava que encara em quedava un troç, però ja se m’havia acabat. Ara també desapareix massa ràpid. I segur que no recordes, perquè això no ho veies, quan a vegades a la nit pujava a la cuina, quan encara vivíem a la casa de Lantern Lane. Prenia unes galetes chocolate chip amb llet, les mateixes que de vegades menjava per berenar mirant Full House a les tardes.  M'he comprat les mateixes galetes, estan igual de bones, i tampoc m'acabo la llet que sobra. I recordes les nits que sopàvem sopa? Jo m’hi posava molt i molt formatge, fins que me’l trèieu de les mans. Doncs avui, que tornem a estar a 10 graus sota zero, de nou menjaré formatge amb una mica de sopa.