diumenge, 19 de juny de 2011

BARCELONA

A 0 quilòmetres, com enlloc.

dimarts, 7 de juny de 2011

June 7th

I què absurd seria, no? Intentar concloure aquests mesos amb una paraula, amb una imatge, o amb una cançó. No cal tancar res. L'última nit m'ha regalat la millor lluna que he vist des de que estic aquí. Però ha estat una visió efímera, quasi impossible de gaudir, perquè qui em va manar a mi fer les maletes a l'últim moment? Qui? M'he estressat i he suat i han anat passant les hores fins el punt de que quasi m'he oblidat dels "goodbyes" i de la raó pels quals despullava l'habitació i feia les maletes. He necessitat un passeig de matinada sense música i sense mòbil i amb un cigarret a la mà per tornar a ser-ne una mica conscient. Ho he aconseguit? Crec que no. Però sé que estic més tranquil·la i que tinc ganes de dir:

Goodnight and goodbye, Boston...

dilluns, 6 de juny de 2011

Lost and found

Avui he trobat la meva sabatilla. Va desaperèxier el primer dia que em vaig traslladar a la meva habitació, el gener. La vaig buscar i buscar durant dies i setmanes, fins que vaig arribar a la conclusió de que la deuria haver posat amb les caixes per llençar i que, per tant, les havia llençat sense voler. Avui el Simone m’ha ajudat a portar tots els mobles cap a Lexington. Sota un dels mobles, ultra amagada, estava la meva sabatilla granate. Com he rigut, no sabeu com em vaig arribar a obsessionar quan la vaig perdre. Quan no saps on està una cosa que acabes de veure fa pocs minuts, i que és impossible que no hi sigui, i no ho entens, i busques als llocs més impossibles –com la nevera- i tampoc. Doncs va ser una mica això.
Ara s’està ponent l’últim sol a Boston. Almenys l’últim sol des de la meva habitació.  I com m'estimo aquesta habitació i aquesta casa i aquest carrer. Ahir em vaig acomiadar de la ciutat des de les altures i amb una bona cheeseburger. Com m'estimo aquesta ciutat, també. Ara mateix l’habitació s’assembla més a com estava quan hi vaig entrar. Però té un aire diferent; ara la sento meva tant si està buida o plena. Com que no hi ha mobles, ho tinc tot al terra. No, encara no he fet les maletes. No sé on ha anat el temps. Entre cosa i cosa, plans i plans, només em queda aquesta nit per fer-ho. Sort que la nit és llarga i que encara hi ha cares conegudes enganxades a la paret que em faran companyia. Tot està tranquil. M’han dit que aquests dies a Barcelona plou i fa més fred. Definitivament no és el meu millor any en termes de clima. Ara faré per última vegada el passeig que he fet dia sí dia també, i tot el packing pot esperar. Encara queden hores.

dissabte, 4 de juny de 2011

Slow emptiness

Les fotos encara estan penjades a la paret, la planta encara creix. Damunt l’escriptori hi ha papers i bolígrafs, post-its i una llibreta. Els calaixos estan plens de roba, a l’armari tot està penjat, i a la tauleta de nit encara hi queden llibres. La petita prestatgeria està quasi buida, hi ha tres llibres de Heidegger que encara he de tornar a la biblioteca, i uns set o vuit llibres més que  m'hauré d'endur dins la maleta. Les tres caixes plenes de llibres que vaig enviar fa dos dies ja han arribat a terres espanyoles, segons la web de USPS. La cadira vermella té roba i bosses per sobre. El compte bancari encara està obert, el formulari de tornada encara està per signar i les dues maletes segueixen al basement. Al terra hi ha una bossa d’escombraries gegant plena de tot el que avui he anat llençant. Increïble la quantitat de coses inútils que es poden acumular en cinc mesos. I increïble com moltes d’elles les acabaré posant a la maleta per endur-me-les cap a Barcelona.

The walk back home

Cada decisió que prenem marca qui som. A vegades, fins i tot, no és ni una decisió nostre. Hi ha fets que marquen menys i altres que marquen més. No m’atreveixo a dir que a la vida només n’hi ha dos o tres de més importants. Perquè la veritat és que no ho sé. Només tinc 21 anys i això no em dóna massa autoritat per proclamar quants fets híper-transcendentals hi ha durant la vida. Tampoc sé si els fets que marquen més són els més obvis. Segurament hi ha coses que en el seu moment semblen intranscendents i que després t’adones de que és segurament el que ha deixat més empremta, el que pot explicar més on estàs i qui ets ara. Jo sempre he pensat que, de moment, una de les coses que ha marcat més qui sóc és el fet d’haver viscut a Estats Units. Set anys de ben petita, en una edat que no sé ben bé quina importància té; si més o menys que l’adolescència, si més o menys que els anys universitaris...no en tinc ni deia, de debò. I el que m’ha marcat no crec que hagi estat la manera de viure d’aquí, o els amics d’aquí, o l’educació rebuda aquí, no. El que m’ha marcat és el canvi. L'anar i tornar. El acabar tenint una casa a les dues bandes de l’Atlàntic.
Qui no pensa a vegades per diversió, o per auto-tortura, què hagués passat si? Què hagués passat si hagués girat cap la dreta i no cap a l'esquerra? Què hagués passat si hagués estudiat econòmiques i no biologia? Què hagués passat si aquella persona no hagués desaparegut de la meva vida? Repeteixo, no crec que tot depengui de nosaltres.
Doncs jo fa poc em vaig plantejar què hagués passat si mai hagués tornat o, el que és una mica el mateix, si mai hagués marxat de Barcelona. No us preocupeu, no ho vaig fer en ànims de tortura, sinó per curiositat. Les respostes són infinites i, el que és més important, són incògnites eternes. Però no per això penso que aquestes preguntes no es puguin fer. És necessari? En absolut. És possible? I tant. I tots ho fem, amb allò més gran i allò més petit. Perquè, en el fons, qui sap què ens defineix com som? Qui ho sap de debò i completament? No...les persones construïm la nostre història personal i li donem sentit als fets de la vida a posteriori. Però no crec que això sigui dolent. Jo només sé que sempre pensaré que l’anar i venir de Lexington ha estat un fet altament transcendent per entendre’m a mi mateixa.
I que sempre construeixes la teva història...fins i tot mentre recorres un petit caminet que et porta fins a casa.



 

dimecres, 1 de juny de 2011

Dorothy, Dorothy, come back!

Visc a un lloc on hi ha neu fins el primer dia d’abril, fa fred fins a finals de maig, i arriben tornados al juny. Per les notícies m’ha semblat sentir que feia més de cinc dècades que no hi havia cap tornada a New England. Doncs avui, voltant les sis de la tarda han arribat a la part oest de Massachussetts, fent camí cap a l’est. Bogeria total. Aquí a prop de Boston tot semblava estar més tranquil, plovia una mica i hi havia núvols ben negres, però res de tornados. La tempesta sí que ha arribat més tard. Immensa, amb llampecs per tot arreu i amb l'aigua que no deixava veure la carretera. Encara hi ha el tornado warning a tot l’estat. A casa, per sort, tenim basement...per si les mosques...




Fotos Boston Globe

Coincidence

Al despertar-me aquest matí tenia un e-mail proposant anar a sopar lobster a un poble de Maine. M’hi he apuntat sense saber res en concret del plan. He pujat el cotxe a mitja tarda i he preguntat: So, where are we going to? I la resposta ha estat, ni més ni menys, que: Ogunquit. Un petit poble de la costa sud de Maine. Però no és simplement això. És EL poble de Maine, on anava una vegada, potser dues, cada any. Va acabar sent, fins i tot, una petita tradició. Hi anàvem pel matí, ens banyàvem (o ho intentàvem) a l’Atlàntic gelat, fèiem el passeig vora l’aigua, dinàvem al restaurant amb vistes a l’oceà, i després potser agafàvem el trenet per tornar a la platja o simplement passejàvem pel petit poble mirant les botigues plenes de colorins. Ha estat fantàstic tornar. Aquesta vegada ja no hi havia massa llum quan hem arribat, i tot estava desèrtic al ser un dia de cada dia i a l’encara no ser ple estiu. Però a part d’aquests matisos, tot estar igual que quan hi anàvem amb la Julia i la seva mare, o quan hi vam anar totes les nenes i mares l’últim estiu, o quan hi vaig anar amb tot el curs a sisè de primària. A més, avui he vist com un amic es menjava la llagosta més gran que he vist algú menjar mai: three and a quarter pounds. Tot un repte. Jo? M’he quedat satisfeta amb el meu bistec i la meva patata al forn. 

  
Ogunquit, estiu 2001 (2000?)




dilluns, 30 de maig de 2011

Back from the South

Acabo de menjar-me una bona sopa. Sí, és finals de maig i –ja ho puc dir!!!- a Boston fa calor, però jo estic constipada i em volia cuidar perquè l’aire condicionat de New Orleans ha derrotat el meu sistema immunitari. Sembla que aquests últims dies hagi estat fora d’Estats Units, New Orleans és un punt i a part: lluny de les presses novaiorquines i del fred bostonià. Estàs pràcticament al Carib: pel clima i per la gent i per l’arquitectura i per l’ambient global. Allà, al contrari de posar-te problemes on no n’hi ha, et fan la vida més fàcil. Tot sembla més senzill, més lleuger, més layed down, sabeu? La música en directe a totes hores i a tot arreu és, mes que un privilegi, la vida de cada dia. I pots prendre una cervesa, o fins i tot un gintònic, pel carrer i no ve cap policia a detenir-te. Perquè com més prohibicions, més boja es torna la gent. Com aquí, que sembla que l’alcohol sigui el dimoni i la causa de tots el mals, i que no pugui ser un plaer inofensiu. El Mississippi estava alt, altíssim, i la devastació del Katrina es veia per tot arreu. Hi ha pocs barris que no mostrin la pobresa de la zona. La gent et parla, molta et demana diners. Hi ha vermells i grocs i liles i verds, i també grisos i marrons i negres i blancs. Allà m’he allunyat encara més de l’any acadèmic, de les notes, de la línia verda...crec que ja estic en plenes vacances. I amb tot, m’he sentit a prop a Catalunya, llegint les notícies dels indignats, dels salvatges anti-indignats, i veient la victòria del millor equip de la història (algú encara ho dubte? Quin recital!). I ara, 8 nits a Boston i una a l'avió. Fa poques hores he aterrat a Logan Airport, i què diferent a aquell dia de principis gener. Encara no he empaquetat res, les maletes encara estan al basement i la veritat és que encara no ho sento tan i tan a prop. Em donaré uns dies més per ser-ne conscient, total, perquè forçar les coses, no?






dimarts, 24 de maig de 2011

When energy is weak

Avui m’he posat pantalons curts per primera vegada des de que estic aquí. No exagero quan dic que des de que vaig acabar exàmens potser ha fet un dia de sol a Boston. Les energies han anat disminuint al mateix temps que les ganes de tornar han augmentat. Però avui he acompanyat a un amic a l’aeroport, i no sé si han estat les maletes, els avions, o el dia preciós que queia damunt la ciutat, però he pogut valorar el que durant aquestes últimes setmanes no he estat ni capaç de veure. Porto dies pensant que si pogués tornar demà a Barcelona ho faria; pel cansament emocional, pel temps, per l’enyorança que silenciosament va calant..però avui, per sort, he pogut veure les moltes coses que em podrien fer quedar...vaja, potser quedar no, però les coses que, quan sigui el dia de marxar, em seran molt difícils de deixar. Sort que no tot ho he de deixar per sempre. Però aquest dia ja arribarà quan hagi d’arribar. I avui sí, avui és primavera, estiu fins i tot. Ara jo també faig la maleta; me’n vaig cap el sud, cap a la ciutat del jazz i dels huracans. Només m’hi falta posar la samarreta del Barça.

diumenge, 22 de maig de 2011

Hello and goodbye

Ahir em vaig despertar a Central Park quan eren voltant les sis de la tarda. La humitat se m’havia enganxat a la roba i vaig veure que tothom que abans havia estat a la mateixa zona que nosaltres havia marxat. La migdiada d’una hora em va anar perfecte després d’haver dormit massa poc la nit anterior, i després d’haver protestat sota un sol radiant a Washington Square per ‘Democràcia real, ja!’. El sol havia desaparegut, i amb ell la calor i l’olor a primavera. De sobte va caure un d’aquells xàfecs tan sobtats. Nova York no fa bona olor quan plou d’aquesta manera. La pluja no fa destacar l’olor de la gespa i dels arbres, sinó la de les clavegueres i l’asfalt brut. Però sempre, sempre, sempre, trobaràs un Starbucks a menys de cent metres on poder-te refugiar. I la roba es va assecar, la son va acabar de marxar i, al sortir, vaig veure el millor New York possible; ni fred ni calor, ni sol ni foscor, ni soroll ni silenci...es respirava tranquil•litat, cel taronja, passejada sense rumb i hot dog de carreró. A les 11 de la nit ja estàvem a l’autocar fent camí cap a Boston una altra vegada. I quan surts de Manhattan creues tots els carrers; 32nd street, 50th street, 110th street...i passes pel Bronx i per Harlem i creues un dels ponts i dius adéu, adéu, adéu!





dimecres, 18 de maig de 2011

Whisper

Només a Nova York pots trobar una llibreria preciosa a Greenwich Village, entrar-hi, i acabar parlant amb la Meryl Streep sobre Virginia Woolf, mentre aquesta us mira des d'un metre de distància.



diumenge, 15 de maig de 2011

Under the rain

Que et toqui i que et mulli i que et mengi i que et curi i que et vegi i que et miri i que t’entri i que et deixi i que et trepitgi i que t’elevi i que et somrigui i que et menyspreï i que et vulgui i que marxi i que et folli i que t’entengui i que et canviï i que et mantingui, dreta.


Been Down - Blue October

dissabte, 14 de maig de 2011

dimecres, 11 de maig de 2011

5 kilometers

Les taules individuals de l’Oneill Library miren cap a fora. A la distància pots veure el Hancock i el Prudential Building. Diuen que des de la universitat només hi ha cinc quilòmetres fins el centre de Boston, però a mi me’n semblen més. Ara fa temps que no trepitjo la ciutat. Em queda només avui per acabar, demà entrego l’últim treball i ja estarà tot. Podré anar a Boston a passejar i simplement respirar. Tinc l’esperança de que els núvols i el fred d’aquests últims dies s’aclareixin per deixar veure amb plenitud la primavera. Una primavera que sense adonar-me’n serà estiu. I l’estiu serà Barcelona. I Barcelona serà.

dimarts, 10 de maig de 2011

More than Good

No era un 7 de juny, era un 7 de juliol. I jo recordo anar-me a dormir la nit anterior tranquil•la, potser amb una mica de nervis a la panxa però tranquil•la. La Julia es va quedar a dormir i estava a la llitera de dalt. El dia es va despertar assolellat i jo anava posant una vegada rere l’altra la cançó de Bridge Over Troubled Water, l’havia descobert feia pocs dies, què bonica que és. I potser vaig fer alguna cosa durant el matí, deuria fer alguna cosa sí, potser per distreure’m. Però la veritat és que no recordo estar tan nerviosa. No, no ho estava. Fins que algú va agafar una de les maletes per portar-la cap a fora. A partir d’aquí res, només hi ha imatges borroses i un nus a l’estómac i al coll i al tot. I pujar al seient del davant d’un taxi que era una furgoneta gegant. I què volies dir? Què hi volies fer? No res, simplement seguir, seguir i seguir. Esperar, sense saber massa per què, que tot anés bé. I sí...ha anat bé. Més que bé.


Bridge Over Troubled Water - Simon and Garfunkel

divendres, 6 de maig de 2011

Farewells

Ahir em vaig acomiadar de la dona, la natura i l’ecologia. Avui m’he acomiadat de Woolf, Hemingway, Kierkegaard, Nietzsche, Dostoievski, Heidegger, Sartre, Merleau-Ponty, de Beauvoir, Camus i de totes les construccions sociaIs del món. Tot passa tan ràpid que d’aquí poc tocarà acomiadar-me de persones que no puc endur-me cap a Barcelona amb mi. Aquí la primavera s’olora més que mai; entre la pluja, les flors, i els mil colors dels arbres. No són tardor, però no em queixo pas. Demà comença un intensiu de llibres i Word i teclat i inspiració intel•lectual. Existeix, això? Tot amb un destí final: el dia 12 de maig. Però mentre no arribi, intentaré gaudir de la companyia de tots aquells que estaran enclaustrats amb mi, dels gelats de cookie dough que arriben per sorpresa en un tupper, de les converses de 10 minuts mentre fem un cigarret, dels cafès del Hillside, i de les passejades fins a casa amb música i nit. I amb tot això he de trobar el moment per fer una rentadora, o dues, perquè això no pot ser...no, no pot ser. Que els dies passen, la roba s’embruta, les emocions s’intensifiquen i els comiats s’aproximen.

diumenge, 1 de maig de 2011

Air

Aquí hi ha aire de primavera. Aquí hi ha aire de maig. Aquí hi ha aire de comiat. Però aquí, ara mateix, no hi ha prou temps per respirar-lo tot. Estem ofegats de feina.

dijous, 28 d’abril de 2011

Enough is enough

Estic al llit i maleeixo l’edredó. Avui fa calor. Però una calor xafogosa i empalagosa i de sol blanc més que de groc. Feia un d’aquells dies que sabies que en qualsevol moment podia caure el xàfec del segle. Deien que plouria tota la setmana i res. Tant res que fins i tot hem sortit a fer classe a fora damunt la gespa, precisament avui, quan ja tenia tot preparat per veure el partit de semifinals de la Champions. La senyal no arribava massa bé allà on estàvem, i anava seguint el partit a base dels diaris electrònics i dels e-mails dels futboleros. Però s’ha acabat la classe i encara quedaven 20 minuts, i quins 20 minuts! I he cridat i he celebrat i he xocat de mans i m’he estirat a la gespa tota contenta. Després he vist el que ha dit Mourinho i he dit que prou. Que fins a un punt pots dir que és un personatge i que només fa un paper. Fins i tot a vegades pots riure’t del que diu perquè penses que ni ell s’ho creu. Però avui ha anat massa enllà. Avui ha perdut el món de vista, i ha oblidat que és l’entrenador d’un club de futbol i no el centre d’una conspiració mundial. Jo ja no suportava a Mourinho, però el tenia com un professional que treballava amb les pròpies armes. Avui ja no. Avui ja no fa gràcia. Avui ja és inaguantable. Avui ha sortit de tots els paràmetres esportius. Avui no entenc com se li permet a algú com ell seguir fent el que fa, embrutar amb paraules tot el que li passa pel davant. Mourinho fa que el món del futbol no sigui divertit. I punt.

dilluns, 25 d’abril de 2011

Pieces

Diria que a Washington he plorat. De tristesa, d’enyor, d’alegria i de pèrdua. He plorat i he abraçat. Perquè ho necessitava i ho necessitaven. He parlat del Ser i del no ser, i del res que va portar al tot. He parlat de les pors, també del passat i del futur. M’he estirat a la gespa i he observat, sense més. M’he sentit envoltada de colors i de pluja. He viscut un Sant Jordi amb una penya blaugrana i rodejada de llibres i roses. He estimat, he valorat, i he somrigut. I, amb tot això, durant estones he trobat coses que sentia perdudes. Potser es tracta d’anar a poc a poc i d'agafar les peces amb molta cura.

divendres, 22 d’abril de 2011

dijous, 21 d’abril de 2011

The Capital

Creuem un riu i, tot just ara, fa 9 hores que estem dins aquest autocar. Hi ha cartells que indiquen Washington D.C, però no sembla que arribem. He pogut dormir unes hores però tinc el cul quadrat. En un moment de la nit, he obert els ulls i pam!, estàvem al mig de Times Square, així de simple. El Simo ara escolta música i fa moviments de director amb la mà. S’ha aixecat un bon dia, res de pluja...de moment. Recordo el dia que Bush fill va entrar a la White House, plovia una barbaritat i no va poder fer el típic passeig a peu. Deuria ser una senyal pels anys que s’aproximaven. Aquest país és molt gran i tot està molt lluny. But tell me what am I supposed to do?

dilluns, 18 d’abril de 2011

The Midnight Ride of Paul Revere

La nit del 18 al 19 d’abril del 1775, el missatger Paul Revere va fer el famós Midnight Ride. Des de Boston, passant pels actuals pobles de Somerville, Medford i Arlington, Revere va anar avisant als Patriots de que l’exèrcit britànic oficial estava creuant el Charles River, dirigint-se cap a Concord. Existeix el mite que anava cridant “the brittish are coming!”, però la veritat és que deia “the Regulars are coming out” perquè, òbviament en aquells moments, tots eren brittish. Revere va arribar a Lexington al voltant de la mitjanit, on es va trobar amb els oficials John Hancock i Samuel Adams, que passaven la nit a la petita localitat. L’avís de Revere va fer que les diferents milícies locals estiguessin preparades per lluitar contra els anglesos. Els primers dispars es van sentir al poble de Lexington just quan sortia el sol. Era l’inici de la Guerra d’Independència.


 "Listen, my children, and you shall hear
Of the midnight ride of Paul Revere,
On the eighteenth of April, in Seventy-Five;
Hardly a man is now alive
Who remembers that famous day and year..."

- Henry Wadsworth Longfellow, 1860

Cada any, a Lexington, fan una representació de l’arribada de Paul Revere a la nit, i una altra de la batalla al matí...

dijous, 14 d’abril de 2011

Something inside

Porto dos dies llevant-me sense despertador. Ahir perquè no el vaig sentir, avui perquè el sol m’ha despertat abans d’hora. I quin sol. I quin dia. Amb la Woolf acabada i amb una setmana de mig-festa abans de fer l’sprint final. Sabeu que avui, a una de les plaçes del campus de Boston College, hi ha una fira de cultures? Hi ha paradetes i diferents zones on t’informen d’això i d’allò. Hi havia un lloc amb moltes banderes, fins i tot la del Barça; grana i amb l’himne sencer. No me l’he comprat.......o sí? Aquí també arriben els quatre Clàssics tot seguits! Ostres si arriben. I demà ve la Senyora Riera, la Montse, la mama. I a veure on anem, a veure què fem, i a veure què trobem. Avui córrer alguna cosa dins meu. Tinc ganes de saltar i de somriure, crec que per moltes coses. Ui, que se’m desfaran les patates!

diumenge, 10 d’abril de 2011

Catalan afternoons

Ahir, anant cap a Harvard Square amb metro, el vagó es va anar omplint més i més. I de cop vaig entendre per què: hi havia, o hi havia hagut, partit dels Red Sox. Tothom anava amb la samarreta o la gorra, mostrant la B de Boston. I vaig pensar que s’assemblava a quan s’omplen tant i tant les línies verda i blava del metro de Barcelona, quan juga el Barça. Però clar, els Red Sox no són el Barça, i el baseball no és el futbol. Però sí, tothom tornava o anava molt content. I es respirava primavera per tot arreu. Deurien ser les 5:30 de la tarda quan vaig creuar el Charles River per un pont, encara amb metro. I la llum era preciosa i es veia tot el skyline de Boston. Hi hauria d’anar més al centre. Però és que no hi ha temps a vegades, i els voltants de Boston College m’acaben atrapant. Sonava Manel, i al arribar al destí, la tarda va esdevenir una passejada al costat del Charles i un cafè amb llet en català. I en el mateix coffee shop, a uns metres de nosaltres, una noia de Harvard llegia un llibre que es deia Catalán. A vegades penso que s’aprecia més la cultura catalana fora d’Espanya que a dins.
I avui no cal ni portar jaqueta. Per primera vegada ens hem assegut a la gespa després d’haver robat menjar que donaven als estudiants que han estat acceptats a BC cara l’any que ve. Aquí sempre donen menjar, sobretot galetes, no paren amb les galetes. El curs acaba d’aquí un mes, i jo ja treballo en el meu final paper de literatura, que no podia anar sobre ningú més que de Woolf. Crec que m’he complicat la vida, i vaig parlar per més d’una hora amb la professora només per començar-li a fer entendre el que em proposava fer. Quan vaig sortir d’allà, la idea inicial havia canviat i s’havia convertit en una més difícil però alhora més motivant. Ara, més que mai, onades endins.

divendres, 8 d’abril de 2011

Anniversary

Avui fa un any que aquesta aventureta es va convertir en una realitat.

dimecres, 6 d’abril de 2011

Poetry as a remedy

Xiprers i vol d'ocells:
voluntat d'equilibri.
Al pati interior
dels somnis insistents
que et sembla haver viscut
en altres existències.
¿qui gosarà blasmar-te?
Si sabessis com omples,
tot i absent, el nítid
silenci encerclat d'ales.

Feliu Formosa (i de memòria...osigui que em perdonareu els errors)

diumenge, 3 d’abril de 2011

Memory Sunday

Durant les primeres setmanes, sempre que entrava a la meva habitació encenia totes les llums; la general, la de la tauleta de nit, la de l’escriptori i la del costat de la cadira vermella. Ho feia perquè, entre d’altres coses, es feia de nit molt d’hora, i si només encenia la gran quasi no m’hi veia. Ara amb dues ja en tinc prou, potser perquè era ja sento l’habitació del tot meva, i ja la veig il•luminada de per si. Està molt més desordenada que els primers dies, hi ha papers i llibres per tot arreu i la planta no para de créixer.
Avui, al cotxe, hem escoltat música clàssica. Lexington ens ha vist anar i venir. Hi ha cases precioses, però cap com la nostra. Hi hem passat pel davant; la porta segueix sent vermella, i el patio és el mateix que nosaltres vam fer construir. El centre està tot canviat, però això és una altra història. Se’m fa difícil orientar-me. Em conec Lexington i els seus voltants, però fes-me conduir a mi i no et portaré quasi enlloc. Perquè jo ho he viscut des del seient de darrere, i després potser des del costat del conductor. I anem passant llocs i puc dir: mira, aquí vivia tal...mira, per aquí passàvem alguns dissabtes després de jugar a futbol...mira, el mòbil vermell que sé que he vist mil vegades però que no tenia ni idea d’on estava...I així van passant els records, que van augmentant amb l’ajuda del meu pare i de la meva pròpia imaginació. Hi ha coses tan pròximes com l’ahir, i altres que penso que mai he viscut. 
Què estrany.
Què bonic.
No?

divendres, 1 d’abril de 2011

dijous, 31 de març de 2011

After lunch

Tinc a dos italians davant meu. Estudiant davant dels seus ordinadors. I fa dia de tempesta, dia de que s’acostaunatempesta. He dormit poc, tinc son i poca gana. Un d’ells té els ulls blaus, i sempre busca controvèrsia allà on no n’hi ha. Ho fa per emprenyar, però de manera innocent. I jo espero que siguin les tres per poder seguir en el meu camí existencialista. Ara toca Sartre, i t’adones de la raó que té. Però per ara em quedo aquí, asseguda en una butaca blava de la biblioteca, mirant cap el cel obert. Què concentrats que estan. He llegit una entrada d’un blog, i no he desitjat res més que un dia poder escriure alguna cosa semblant. Gràcies. No em coneixes però gràcies. I aquí estic, entre el silenci i les tecles de tots els MacBooks que m’envolten. I aquí estic, entre el meu silenci i les mil paraules.

dimarts, 29 de març de 2011

The senses

Ara els dies duren més. I encara em pregunto com és possible que, després d’estar tres mesos coberta de neu i gel, la gespa estigui verda. Perquè ara surts al carrer i ho notes. Notes com el sol escalfa més i com l’aire ja no fa olor a fred. Dic això i ahir estàvem a zero graus. Però ara he sortit al carrer, a mitjanit, i no he tingut fred a les mans. I aquesta tarda quan he sortit a donar una volta he passat pel costat d’una escola amb un pati ben gran que hagués pogut ser qualsevol de Lexington. Perquè s’assembla…la tranquil•litat del carrer, la gent passejant els gossos i corrent, la llum del sol ponent sobre el llac. També tenia un petit llac al costat de la casa d’Outlook Drive. I m’encantava anar-hi. No era la cosa més bonica del món, però era tranquil. Igual que el que ara tinc baixant el meu carrer, que per alguna cosa es diu Lake Street. La tardor calma l’eufòria de l’estiu, i la primavera aixeca els ànims de l’hivern. No cal ni que us digui quina estació prefereixo…però sí que us diré que aquesta primavera l’espero amb més ganes, o la sento més a dins. Potser perquè es nota més el canvi; pel fred, per la neu, o pels dies que s’acabaven a les 4:30. Reviu tot. El gris s’ha convertit en mil colors i tens tacte a les mans sense haver de portar guants. No ho deien en broma que els sentits es disparen.

dilluns, 28 de març de 2011

divendres, 25 de març de 2011

Letters

Hi ha poques coses tan emocionants com rebre una carta. Què tòpic eh? I en canvi...què poc que es fa! Veure el teu nom i la teva adreça en un sobre blanc, vermell, verd...veure els segells del país d’on prové. I pensar: el món s’ha mobilitzat una mica per fer arribar aquesta carta a la meva bústia, a les meves mans. Avui he rebut una carta plena de primavera Barcelonina. Oloro el sol, veig l’escalfor, toco el verd de la gespa del petit parc que hi ha davant la Pompeu. I quina il•lusió, no només rebre’n, sinó enviar-les. Agafar un paper en blanc i deixar-te anar. Escriure com si l’altra persona estigués al davant, com si no us separessin deu-mil onades. Tancar el sobre, caminar fins la mail box més propera i deixar que et rellisqui de les mans, desitjant amb ànsies que arribi el carter i pugui començar el seu camí.

dimecres, 23 de març de 2011

This morning

Anar en pijama, esmorzar una mica, prendre el cafè, mirar els diaris electrònics, realment sentir com els ocells fan piu piu!, pensar que t'espera un matí sencer d'onades, i notar com la calma torna després d'un temps un pèl massa llarg.

dilluns, 21 de març de 2011

Spring

Estem a uns 0 graus,
la gespa encara és marronosa,
i cara demà hi ha previsions de neu.

Però el meu jardí ja celebra l'arribada de la primavera.

dijous, 17 de març de 2011

Backpacks not allowed

He arribat a la conclusió de que els americans no suporten les motxilles. Els hi tenen por o, més aviat, fòbia. Les rebutgen d’una manera irracional; sense mirar què hi portes dins, si és que hi portes alguna cosa. Ja em va passar quan vaig haver d’anar a fer-me el visat a Madrid. Es podien entrar bolsos, maletins, de tot, menys motxilles. Jo li vaig explicar a la dona de l’entrada que només hi portava els documents que necessitava, res més. Però em va dir que no, que les motxilles no. Alguns ja sabeu tot el que va seguir, i si no ho sabeu, un petit resum: vaig haver de deixar la motxilla a un supermercat Dia que hi havia a prop, en una de les taquilles. El supermercat va tancar de 2 a 5. Jo, contràriament al que m’havien assegurat, vaig sortir de l’ambaixada a les dues i pico. Òbviament no vaig poder agafar l’Ave de les 4:30 cap a Barcelona: tenia el bitllet dins la motxilla. Curiós que l’ambaixada del país més poderós del món no tingui taquilles a l’entrada on poder deixar les motxilles d’alt risc. Però jo em pensava que allò havia estat un cas aïllat, i avui he après que no. Tampoc les deixen entrar al TD Garden, casa dels Boston Celtics. I t’envien a pul•lular pels carrers, buscant un restaurant, un hotel o, finalment, un parking, on te la guardin. Quan per fi m’han deixat entrar he pensat que era curiós que, si volgués, en aquells moments hagués pogut anar a una botiga d’armes i comprar-me una pistola. Segurament, fins i tot, ningú s'hagués enterat si hagués entrat amb ella al partit de bàsquet...mentre no estigués dins una motxilla. La ironia d’aquest país, eh?

dimecres, 16 de març de 2011

Manel reaches Boston

Això ha estat un gran salt. 
I la nit cau.




El gran salt - Manel

dissabte, 12 de març de 2011

The porch and the air

M’agraden els porxos. La paraula em sona fatal, però he mirat el diccionari i existeix. En tinc dos a casa, de fet tres. Un és el de davant, el que dóna al carrer i per on entro a casa, on estic ara mateix asseguda en un banc de metall. Aleshores hi ha els dos de darrere, un del primer pis i l’altre del segon. Avui per primera vegada he sortit al que dóna a la cuina. M’he atrevit perquè ja no ni queda neu, i avui no feia massa fred. La llum era preciosa i m’he adonat de que quasi ja no queda neu, es veu la gespa. No tinc massa esperances de que això duri. Aquí ja se sap que fins l’abril, inclòs, hi poden haver-hi fortes nevades puntuals. Però m’agrada perquè aquí s’hi està tranquil. No té res a veure amb un balcó de Barcelona, que no menyspreo gens. Però és una cosa diferent això. No passen cotxes, l’aire no és de ciutat, i de tant en tant puc sentir el soroll dels ferrocarrils que passen a prop de casa. M’agrada poder escriure a l’aire lliure, llegir a l’aire lliure, sortir a l’aire lliure i simplement estar. Avui és un dia humit, i potser fins i tot ha plogut una mica, però jo no me n’he adonat. La casa està quasi buida, el franciscà ha anat a Madrid, la noia amb el seu promès, i els tres xinesos a Disney World. Quedem jo i el brasiler, que avui m’ha fet saber que pensa que aquesta casa està encantada. Què bé, potser aquesta nit em trobo amb un fantasma.

dijous, 10 de març de 2011

New York #2

Onement III, Barnett Newman 
 
El granate. I una ratlla taronja que el parteix, el trenca, el travessa...el distingeix, el remarca, el dinamitza. Sense ella el granate seria molt menys granate.

dilluns, 7 de març de 2011

New York #1

Tot el dia plovent i encara faltava una estona perquè comences The King’s Speech al cinema de Times Square. Per fer una mica de temps hem dit; per què no anem a tal lloc? I cap al metro hem anat...i allà a l’andana ens esperava un cantant showman que feia ballar, cantar i riure de manera encanadora. I hem descobert que el metro que necessitàvem no passaria...però no passa res perquè els minuts han corregut i, sense cap mena de dubte, ha valgut la pena baixar per viure aquest moment novayorquí.


divendres, 4 de març de 2011

Books and suitcases

Avui passejant per downtwon he tornat a entrar a la llibreria de segona mà. Jo no volia, i em deia a mi mateixa: no hi entriiiiis, no hi entriiiiis...però aleshores la meva ànima enamorada de les petites llibreries m’ha dit: entra-hiiii...entra-hiiii...i què voleu que hi faci? Hi he entrat. I m’ha passat el que sempre em passa quan em trobu en un lloc d’aquestes característiques: petit, sense gent, envoltada de coses que m’encanten…m’agafa un mal de panxa estrany, com de nervis i il•lusió...I m’atrapa una pau interior immensa. Però és que, a més, aquesta llibreria de segona mà no ven llibres de segona mà. Ven llibres en perfecte estat, que sembla que mai els hagi tocat ningú. Hi ha novel•les, llibres de poesia, filosofia, ciència, art., arquitectura...i edicions diferents del mateix llibre. I a un preu molt econòmic. Avui, mentre mirava una edició il•lustrada de poesies de Neruda, pensava en com podia ser que aquell petit espai estigués buit. Per sort ho està, però és que em sembla increïble. És una llibreria encantadora, un petit tresor. Per cert, el llibre me l’he acabat emportant cap a casa.
I avui és dia de fer maletes. Per Spring Break alguns creuen el país cap a California, altres celebren el carnaval a New Orleans, i també hi ha qui va a buscar el sol de Miami. Jo he optat per quedar-me per aquí a prop. Demà al matí agafaré l’autocar i en quatre hores arribaré al destí. New York m’espera, i a mi ja no em queden més paraules...només emoció. 


dimarts, 1 de març de 2011

Italian Radio

Un altre dilluns. Comença el març. I la dinàmica eterna sembla que canvia. Dia de Moleskine i de biblioteca des de les 9 del matí fins les 11 de la nit. Molta cafeïna, i la mateixa cançó repetida una i altra vegada. Es tracta de trobar aquell punt. Sabeu? Aquell punt que és més tu que qualsevol altra cosa en aquest món. I és confiar-hi, i no sortir de tu, no veure-ho tot des de fora, no sentir-te lluny del que has de tenir més a prop. Jo ho intento.


Italian Radio - Blue October

diumenge, 27 de febrer de 2011

Light

Endinsar-me en la Poesia

i que tot Esdevingui.

divendres, 25 de febrer de 2011

Bapst and Rain

Avui plou, i plou molt. Tant que penso que demà ja no quedarà neu enlloc i tot serà fang. En dies com aquests el millor és portar xiruques. Et creus impenetrable: no cal que evitis els bassals, et pots endinsar 10 centímetres en el fang, i els peus es mantenen secs i calents per molt que caminis una bona estona sota una pluja intensa. I caminant pel carrer t’adones que no hi ha ningú, o quasi ningú, que porti paraigües; aquí sóc jo la rara, que el porto tot i que a Barcelona no l’utilitzi quasi mai. Veus a tots els estudiants caminant en pas lleuger; caputxa de l’anorac posada, botes de pluja ben altes...però a mi m’agrada el meu paraigües granate. Avui plou, i plou molt. Segurament és el dia més plujós des de que sóc aquí. I què millor que tancar-se a la Bapst Library i sentir-se com Harry Potter estudiant un examen de Potions?

dilluns, 21 de febrer de 2011

Some things never change

Avui, mentre patia les primers 80 pàgines de Mrs. Dalloway, algú m’ha sorprès regalant-me una barra de Hershey’s Cookies'n'Creme. Recordes quan em feies el lunch box un parell de vegades per setmana? Normalment hi havia dos entrepans de brie molt petits, fets amb uns panets rodons. També hi havia un suc, i alguna fruita. Però el millor de tot era la barra de xocolata, sempre la guardava per últim, el meu dessert especial. Parlo de 4rt o 5è de primària...el gust encara em transporta a aleshores, quan pensava que encara em quedava un troç, però ja se m’havia acabat. Ara també desapareix massa ràpid. I segur que no recordes, perquè això no ho veies, quan a vegades a la nit pujava a la cuina, quan encara vivíem a la casa de Lantern Lane. Prenia unes galetes chocolate chip amb llet, les mateixes que de vegades menjava per berenar mirant Full House a les tardes.  M'he comprat les mateixes galetes, estan igual de bones, i tampoc m'acabo la llet que sobra. I recordes les nits que sopàvem sopa? Jo m’hi posava molt i molt formatge, fins que me’l trèieu de les mans. Doncs avui, que tornem a estar a 10 graus sota zero, de nou menjaré formatge amb una mica de sopa.


divendres, 18 de febrer de 2011

Not a normal Friday

Obrir una finestra de l’habitació, i veure com les cortines verdes neden amb l’aire. Poder veure la gespa dels jardins. Pensar que, si el temps segueix així, el llac del costat de casa d’aquí poc ja no estarà gelat. Veure que el sol se’n va més tard, i imaginar-te el dia en que a les 9 de la nit encara hi sigui. Sortir i seure al banc del porxo de casa, sense jaqueta, sense mitjons, amb un llibre i un cigarret. No, això no és un divendres qualsevol, això és un divendres a 12 graus en ple mes de febrer.


dilluns, 14 de febrer de 2011

Windy nights

Des de l’habitació sento el vent. Les finestres tremolen. I sembla que algú toqui un timbal greu, o que una onada s’apropi amb força creixent. Els arbres encara no volen, però més d’una branca patirà. Ja ho diuen que Boston és una ciutat de vent, però al llarg d’aquest mes mai l’havia sentit bufar tan fort. Per sort no arriba sota el meu edredó granate. Avui dormiré amb música natural de fons.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Tulips


Amb elles et pots perdre en cotxe, pujar una muntanya amb unes bambes qualsevols, i caure tres vegades de cul. Pots fer el primer brindis de la nit amb un gintònic i creure que demà l’Espanyol guanyarà al Madrid…per què no? Pots emprovar-te samarretes que vénen d’un altre continent, i comprovar que afavoreixen molt. Amb elles pots fer una calçotada a Castellterçol, i disfressar-te d’insecte, d’As o de noia medieval per carnaval. Pots apropar-te a l’estiu i votar per la destinació de preferència, i pots mocar-te tots els llocs on vulguis. Pots fer ganyotes, imitacions, i mil fotos. Amb elles pots pujar una damunt de l’altra i caure al terra de la sala d’estar. Pots compartir notes musicals que creuen l’oceà i veure com el Bisbal menja Nocilla. Pots ballar la primera cançó de la nit, per molt que no acabi d‘agradar. Amb elles pots anar fins a Gràcia i intentar trobar un bar que està en un carrer perpendicular al mar, i no paral•lel. Pots fer que et creixi una barba, i anar a un Mediterráneo sense fum. Pots no oír ná, però sentir-ho tot. Pots enviar tants petons com vulguis i que arribin a l’instant. Pots fer que "la mala hòstia del dia" s’esfumi, i que esclati en riures. Amb elles pots sentir-te a prop tot i estar a 5871 quilòmetres.


dimecres, 9 de febrer de 2011

25 hours

Aquí són les deu de la nit i sembla que hagis de córrer per anar a dormir. Menjar a les dues del migdia és tard, i que la tarda s’acabi a les sis és la cosa més normal del món. Es viu amb un ritme més pausat...I correct myself: jo sento que visc amb un ritme més pausat. Els dies semblen que siguin més llargs, les hores més aprofitables. Potser em passo tot el dia fora, sentint que he fet mil coses, i torno a casa i només són les vuit. És bo...més tranquil, perquè tens un moment del dia que és exclusivament per tu, per fer tot allò que et ve de gust. Com escriure e-mails, llegir i seguir llegint, no perdre el fil de les sèries catalanes, escriure al blog...clar que hi ha dies que arribes a les tres de la matinada i més val tan sols anar a dormir.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Super Bowl Sunday

Aquí un diumenge dóna per molt. Com per exemple esmorzar al llit, mentre la ràdio del despertador segueix sonant i mires per internet les notícies del dia. Després la lentíssima línia B de la green line et permet avançar en l’eterna lectura que et persegueix, mentre et porta a dinar a casa d’una amiga que et farà riure quan us adoneu dels vostres gustos cinematogràfics totalment oposats. I quan surts d’allà, pots confirmar el que ja sabies; que Boston té, sense cap mena de dubte, una de les millors llums de capvespre. I aquesta llum t’acompanya fins una casa americana i catalana...on s’hi pot menjar tant truita de patates com pollastre amb barbeque sauce. I la Super Bowl es converteix en la reina de la nit...i mica en mica t’endinses en aquest partit que per tu no té cap mena de transcendència, però que per l’ambient que es respira sents que és un espectacle digne de veure. I és que aquí els diumenges donen per molt.




divendres, 4 de febrer de 2011

Just listen

Nit gèlida. Tornem a estar a quinze graus sota zero. Però això no atura a ningú, i menys quan és per anar a refugiar-se a Carnegie Hall per escoltar un concert de la Boston Symphony Orchestra. Aquí cada dia es descobreixen coses noves, com per exemple que per una quantitat mínima pots anar a vint-i-cinc concerts diferents...ni més ni menys. I és fantàstic, perquè la música cura a poc a poc.



Night on Bald Mountain - Mussorgsky

divendres, 28 de gener de 2011

Boston Cheesecake

T’acomiades de Hemingway per uns dies, i comences una aventura amb Woolf. Sents que d'aquí poc tornarà a nevar, i no et fa res, t’encanta que nevi. Perquè aquí no saps com es llevarà el dia, si amb un cel gris i amb temperatures que es poden aguantar, o amb el cel blau i amb un aire que et talla la respiració. Ple de solitud, o ple d’un anglès amb accents d’arreu del món. I llavors et menges un pastís de formatge, el clàssic, perquè sempre és el millor, i és tan cremós que fins i tot costa de mastegar. Però t’omple la boca d’aquell episodi de F.R.I.E.N.D.S en que la Rachel i el Chandler se’n mengen un que se’ls hi ha caigut al terra. I tu te’l menges amb ells, però a Boston, i no a Nova York. Aleshores recordes que t’agrada passejar de nit, siguis on siguis, perquè no hi ha res com tornar a casa caminant. I acabar el dia.

dimarts, 25 de gener de 2011

From high up

Des de dalt del Prudential pots veure els secrets de la ciutat. Veus la negror del Boston Common, veus el gel del voltant del Charles River, i veus com els avions van aterrant en fila a Logan Airport (en fila, en fila eh?...Alineats a la perfecció). Però pujar-hi és tota una aventura. A tots els gratacels que he pujat hi havia una persona a l’ascensor per controlar-ho tot. Aquí no...aquí compres el billet, i et diuen: straight and then to your left. Et trobes amb quatre portes d’ascensor al davant, piques el botó, i s’obre una. I t’adones que has de pujar els més de 50 pisos tota sola, amb la por de que potser et quedes allà dins atrapada i clar, poca broma, que has de pujar molt amunt. Total, que després d’assegurar-me que no hi havia ningú que ho controlés tot ni una miqueta, vaig entrar dins l’ascensor i vaig clicar el 52. Es tanquen les portes...i...biiiiiip...3r pis...biiiiiiip...12è pis...biiiiiip 32è pis...biiiiiiip 45è pis...biiiiiiiiiiiiiip. Pis 52. I veus que estàs en un lobby preciós, amb una llum tènue, i tot de taules amb gent prenent drinks...i penses...quin luxe tu! I efectivament, menges un plat de cookies boníssimes tot mirant una espectacular nit de Boston.

diumenge, 23 de gener de 2011

Sundays

L’estat del diumenge varia cada setmana. No crec que sigui el dia depressiu per excel•lència. Pobre, què ens ha fet ell a nosaltres? Avui pensava que faria més fred, avui pensava moltes coses...i tot és una mica diferent.



Sensacions d'hivern - Dêlen

dimecres, 19 de gener de 2011

A place of your own

Neva. Ja deu fer una estona, perquè les voreres comencen a estar blanques. No m’havia adonat fins ara, quan he sortit a acomiadar-me del dia, és a dir, a fumar-me un cigarret. He sortit amb el xandall, l’anorac, el gorru i les xiruques, i no feia tant fred. He vist per primera vegada la meva habitació des de fora. M’agrada la llum que desprèn per les finestres. Visc en un carrer tranquil, davant tinc un petit turó on a dalt hi ha una casa molt gran que no em crec que hi visqui algú. Està tota fosca i sembla un edifici de Boston College separat del campus. Hi havia un home tirant sal davant la vorera davant de casa seva, segurament per demà al matí no relliscar i començar malament el dia. Espero que no em passi a mi. I espero que hi torni a haver tota la neu que avui la pluja ha mig desfet.
Aquesta nit dormiré per primera vegada a casa meva. Porto una setmana aquí i crec que encara no havia tingut la sensació que se’m comença a aproximar ara; estic a Boston. Sembla mentida com el fet de no tenir un lloc propi, un espai teu i només teu, pot fer que el teu cap no s’acabi d’adonar de les noves situacions. Per sort una bona amiga de terres catalanes m’ha acollit a casa seva i m’ho ha facilitat molt. I per sort, també, uns bons amics, aquesta vegada americans, m’han ajudat a trobar una habitació i a moblar-la amb tot el necessari, i una mica també del no necessari. De moment només tinc una cosa penjada a la paret; un calendari amb uns dibuixos ben bonics que m’acompanyaran aquests mesos. Cada dibuix de mes ve acompanyat d’una frase. “May the wonder of this beautiful season never cease to amaze us”. Sí, l’hivern és bonic. Però sempre he pensat que el mes de gener és gris i difícil de passar. Però quan surts i veus que neva d’aquella manera suau i tranquil•la, tot es fa una mica més fàcil.

dissabte, 15 de gener de 2011

Not quite yet

Encara no estic prou aquí per escriure com si ho estigués. Però puc dir que a Boston fa molt fred, que hi ha neu a tot arreu i que l’aire fa una olor diferent, i mira que quasi no he tingut temps per respirar. A què fa olor? A blanc, a gel, i a arbres despullats.



dimecres, 12 de gener de 2011

Maybe not

Et despertes a l’hora que toca, amb els nervis corresponents pel dia que estàs a punt de començar. Intentes menjar alguna cosa, et dutxes, i fas els últims preparatius. Mires la teva habitació conscient de que no hi tornaràs a estar fins al cap d’uns mesos, agafes les maletes, i cap a l’aeroport. Allà fas el check-in, després passes per la interminable seguretat, i ja està, tot està a punt per començar. Perquè era avui no? Quan havíem de marxar? Sí, era avui, clar que mitja hora abans d’embarcar et poden enviar un missatge dient-te que el vol de Zurich a Boston s’ha cancel•lat per un temporal de neu que està afectant tota la costa est d’Estats Units. No passa res, tot és molt estrany, estic asseguda al sofà i hauria d’estar dalt d’un avió. I mira que encara no em creia massa que marxava, tot i ja haver-me acomiadat de tothom. Però ara estic aquí, i podria estar anant allà...veig que tot és possible. I ens ho prendrem amb humor no? Que demà agafo un vol de bon matí, que em portarà a Zurich i posteriorment a Montreal, per acabar a arribant, finalment, a Boston. I ara doncs a seguir gaudint de Barcelona, de la seva gent, i d’aquests imprevistos que alteren “allò que havia de ser”. Ja sabem que les coses són com són.

It all begins


Boston - Vitamin String Quartet