June 7th

I què absurd seria, no? Intentar concloure aquests mesos amb una paraula, amb una imatge, o amb una cançó. No cal tancar res. L'última nit m'ha regalat la millor lluna que he vist des de que estic aquí. Però ha estat una visió efímera, quasi impossible de gaudir, perquè qui em va manar a mi fer les maletes a l'últim moment? Qui? M'he estressat i he suat i han anat passant les hores fins el punt de que quasi m'he oblidat dels "goodbyes" i de la raó pels quals despullava l'habitació i feia les maletes. He necessitat un passeig de matinada sense música i sense mòbil i amb un cigarret a la mà per tornar a ser-ne una mica conscient. Ho he aconseguit? Crec que no. Però sé que estic més tranquil·la i que tinc ganes de dir:

Goodnight and goodbye, Boston...

Lost and found

Avui he trobat la meva sabatilla. Va desaperèxier el primer dia que em vaig traslladar a la meva habitació, el gener. La vaig buscar i buscar durant dies i setmanes, fins que vaig arribar a la conclusió de que la deuria haver posat amb les caixes per llençar i que, per tant, les havia llençat sense voler. Avui el Simone m’ha ajudat a portar tots els mobles cap a Lexington. Sota un dels mobles, ultra amagada, estava la meva sabatilla granate. Com he rigut, no sabeu com em vaig arribar a obsessionar quan la vaig perdre. Quan no saps on està una cosa que acabes de veure fa pocs minuts, i que és impossible que no hi sigui, i no ho entens, i busques als llocs més impossibles –com la nevera- i tampoc. Doncs va ser una mica això.

Ara s’està ponent l’últim sol a Boston. Almenys l’últim sol des de la meva habitació.  I com m'estimo aquesta habitació i aquesta casa i aquest carrer. Ahir em vaig acomiadar de la ciutat des de les altures i amb una bona cheeseburger. Com m'estimo aquesta ciutat, també. Ara mateix l’habitació s’assembla més a com estava quan hi vaig entrar. Però té un aire diferent; ara la sento meva tant si està buida o plena. Com que no hi ha mobles, ho tinc tot al terra. No, encara no he fet les maletes. No sé on ha anat el temps. Entre cosa i cosa, plans i plans, només em queda aquesta nit per fer-ho. Sort que la nit és llarga i que encara hi ha cares conegudes enganxades a la paret que em faran companyia. Tot està tranquil. M’han dit que aquests dies a Barcelona plou i fa més fred. Definitivament no és el meu millor any en termes de clima. Ara faré per última vegada el passeig que he fet dia sí dia també, i tot el packing pot esperar. Encara queden hores.

Slow emptiness

Les fotos encara estan penjades a la paret, la planta encara creix. Damunt l’escriptori hi ha papers i bolígrafs, post-its i una llibreta. Els calaixos estan plens de roba, a l’armari tot està penjat, i a la tauleta de nit encara hi queden llibres. La petita prestatgeria està quasi buida, hi ha tres llibres de Heidegger que encara he de tornar a la biblioteca, i uns set o vuit llibres més que  m'hauré d'endur dins la maleta. Les tres caixes plenes de llibres que vaig enviar fa dos dies ja han arribat a terres espanyoles, segons la web de USPS. La cadira vermella té roba i bosses per sobre. El compte bancari encara està obert, el formulari de tornada encara està per signar i les dues maletes segueixen al basement. Al terra hi ha una bossa d’escombraries gegant plena de tot el que avui he anat llençant. Increïble la quantitat de coses inútils que es poden acumular en cinc mesos. I increïble com moltes d’elles les acabaré posant a la maleta per endur-me-les cap a Barcelona.

Dorothy, Dorothy, come back!

Visc a un lloc on hi ha neu fins el primer dia d’abril, fa fred fins a finals de maig, i arriben tornados al juny. Per les notícies m’ha semblat sentir que feia més de cinc dècades que no hi havia cap tornada a New England. Doncs avui, voltant les sis de la tarda han arribat a la part oest de Massachussetts, fent camí cap a l’est. Bogeria total. Aquí a prop de Boston tot semblava estar més tranquil, plovia una mica i hi havia núvols ben negres, però res de tornados. La tempesta sí que ha arribat més tard. Immensa, amb llampecs per tot arreu i amb l'aigua que no deixava veure la carretera. Encara hi ha el tornado warning a tot l’estat. A casa, per sort, tenim basement...per si les mosques...

Fotos Boston Globe

Coincidence

Al despertar-me aquest matí tenia un e-mail proposant anar a sopar lobster a un poble de Maine. M’hi he apuntat sense saber res en concret del plan. He pujat el cotxe a mitja tarda i he preguntat: So, where are we going to? I la resposta ha estat, ni més ni menys, que: Ogunquit. Un petit poble de la costa sud de Maine. Però no és simplement això. És EL poble de Maine, on anava una vegada, potser dues, cada any. Va acabar sent, fins i tot, una petita tradició. Hi anàvem pel matí, ens banyàvem (o ho intentàvem) a l’Atlàntic gelat, fèiem el passeig vora l’aigua, dinàvem al restaurant amb vistes a l’oceà, i després potser agafàvem el trenet per tornar a la platja o simplement passejàvem pel petit poble mirant les botigues plenes de colorins. Ha estat fantàstic tornar. Aquesta vegada ja no hi havia massa llum quan hem arribat, i tot estava desèrtic al ser un dia de cada dia i a l’encara no ser ple estiu. Però a part d’aquests matisos, tot estar igual que quan hi anàvem amb la Julia i la seva mare, o quan hi vam anar totes les nenes i mares l’últim estiu, o quan hi vaig anar amb tot el curs a sisè de primària. A més, avui he vist com un amic es menjava la llagosta més gran que he vist algú menjar mai: three and a quarter pounds. Tot un repte. Jo? M’he quedat satisfeta amb el meu bistec i la meva patata al forn. 

  
Ogunquit, estiu 2001 (2000?)

When energy is weak

Avui m’he posat pantalons curts per primera vegada des de que estic aquí. No exagero quan dic que des de que vaig acabar exàmens potser ha fet un dia de sol a Boston. Les energies han anat disminuint al mateix temps que les ganes de tornar han augmentat. Però avui he acompanyat a un amic a l’aeroport, i no sé si han estat les maletes, els avions, o el dia preciós que queia damunt la ciutat, però he pogut valorar el que durant aquestes últimes setmanes no he estat ni capaç de veure. Porto dies pensant que si pogués tornar demà a Barcelona ho faria; pel cansament emocional, pel temps, per l’enyorança que silenciosament va calant..però avui, per sort, he pogut veure les moltes coses que em podrien fer quedar...vaja, potser quedar no, però les coses que, quan sigui el dia de marxar, em seran molt difícils de deixar. Sort que no tot ho he de deixar per sempre. Però aquest dia ja arribarà quan hagi d’arribar. I avui sí, avui és primavera, estiu fins i tot. Ara jo també faig la maleta; me’n vaig cap el sud, cap a la ciutat del jazz i dels huracans. Només m’hi falta posar la samarreta del Barça.

Whisper

Només a Nova York pots trobar una llibreria preciosa a Greenwich Village, entrar-hi, i acabar parlant amb la Meryl Streep sobre Virginia Woolf, mentre aquesta us mira des d'un metre de distància.

5 kilometers

Les taules individuals de l’Oneill Library miren cap a fora. A la distància pots veure el Hancock i el Prudential Building. Diuen que des de la universitat només hi ha cinc quilòmetres fins el centre de Boston, però a mi me’n semblen més. Ara fa temps que no trepitjo la ciutat. Em queda només avui per acabar, demà entrego l’últim treball i ja estarà tot. Podré anar a Boston a passejar i simplement respirar. Tinc l’esperança de que els núvols i el fred d’aquests últims dies s’aclareixin per deixar veure amb plenitud la primavera. Una primavera que sense adonar-me’n serà estiu. I l’estiu serà Barcelona. I Barcelona serà.

Farewells

Ahir em vaig acomiadar de la dona, la natura i l’ecologia. Avui m’he acomiadat de Woolf, Hemingway, Kierkegaard, Nietzsche, Dostoievski, Heidegger, Sartre, Merleau-Ponty, de Beauvoir, Camus i de totes les construccions sociaIs del món. Tot passa tan ràpid que d’aquí poc tocarà acomiadar-me de persones que no puc endur-me cap a Barcelona amb mi. Aquí la primavera s’olora més que mai; entre la pluja, les flors, i els mil colors dels arbres. No són tardor, però no em queixo pas. Demà comença un intensiu de llibres i Word i teclat i inspiració intel•lectual. Existeix, això? Tot amb un destí final: el dia 12 de maig. Però mentre no arribi, intentaré gaudir de la companyia de tots aquells que estaran enclaustrats amb mi, dels gelats de cookie dough que arriben per sorpresa en un tupper, de les converses de 10 minuts mentre fem un cigarret, dels cafès del Hillside, i de les passejades fins a casa amb música i nit. I amb tot això he de trobar el moment per fer una rentadora, o dues, perquè això no pot ser...no, no pot ser. Que els dies passen, la roba s’embruta, les emocions s’intensifiquen i els comiats s’aproximen.

Air

Aquí hi ha aire de primavera. Aquí hi ha aire de maig. Aquí hi ha aire de comiat. Però aquí, ara mateix, no hi ha prou temps per respirar-lo tot. Estem ofegats de feina.

Enough is enough

Estic al llit i maleeixo l’edredó. Avui fa calor. Però una calor xafogosa i empalagosa i de sol blanc més que de groc. Feia un d’aquells dies que sabies que en qualsevol moment podia caure el xàfec del segle. Deien que plouria tota la setmana i res. Tant res que fins i tot hem sortit a fer classe a fora damunt la gespa, precisament avui, quan ja tenia tot preparat per veure el partit de semifinals de la Champions. La senyal no arribava massa bé allà on estàvem, i anava seguint el partit a base dels diaris electrònics i dels e-mails dels futboleros. Però s’ha acabat la classe i encara quedaven 20 minuts, i quins 20 minuts! I he cridat i he celebrat i he xocat de mans i m’he estirat a la gespa tota contenta. Després he vist el que ha dit Mourinho i he dit que prou. Que fins a un punt pots dir que és un personatge i que només fa un paper. Fins i tot a vegades pots riure’t del que diu perquè penses que ni ell s’ho creu. Però avui ha anat massa enllà. Avui ha perdut el món de vista, i ha oblidat que és l’entrenador d’un club de futbol i no el centre d’una conspiració mundial. Jo ja no suportava a Mourinho, però el tenia com un professional que treballava amb les pròpies armes. Avui ja no. Avui ja no fa gràcia. Avui ja és inaguantable. Avui ha sortit de tots els paràmetres esportius. Avui no entenc com se li permet a algú com ell seguir fent el que fa, embrutar amb paraules tot el que li passa pel davant. Mourinho fa que el món del futbol no sigui divertit. I punt.

The Capital

Creuem un riu i, tot just ara, fa 9 hores que estem dins aquest autocar. Hi ha cartells que indiquen Washington D.C, però no sembla que arribem. He pogut dormir unes hores però tinc el cul quadrat. En un moment de la nit, he obert els ulls i pam!, estàvem al mig de Times Square, així de simple. El Simo ara escolta música i fa moviments de director amb la mà. S’ha aixecat un bon dia, res de pluja...de moment. Recordo el dia que Bush fill va entrar a la White House, plovia una barbaritat i no va poder fer el típic passeig a peu. Deuria ser una senyal pels anys que s’aproximaven. Aquest país és molt gran i tot està molt lluny. But tell me what am I supposed to do?

Something inside

Porto dos dies llevant-me sense despertador. Ahir perquè no el vaig sentir, avui perquè el sol m’ha despertat abans d’hora. I quin sol. I quin dia. Amb la Woolf acabada i amb una setmana de mig-festa abans de fer l’sprint final. Sabeu que avui, a una de les plaçes del campus de Boston College, hi ha una fira de cultures? Hi ha paradetes i diferents zones on t’informen d’això i d’allò. Hi havia un lloc amb moltes banderes, fins i tot la del Barça; grana i amb l’himne sencer. No me l’he comprat.......o sí? Aquí també arriben els quatre Clàssics tot seguits! Ostres si arriben. I demà ve la Senyora Riera, la Montse, la mama. I a veure on anem, a veure què fem, i a veure què trobem. Avui córrer alguna cosa dins meu. Tinc ganes de saltar i de somriure, crec que per moltes coses. Ui, que se’m desfaran les patates!

Catalan afternoons

Ahir, anant cap a Harvard Square amb metro, el vagó es va anar omplint més i més. I de cop vaig entendre per què: hi havia, o hi havia hagut, partit dels Red Sox. Tothom anava amb la samarreta o la gorra, mostrant la B de Boston. I vaig pensar que s’assemblava a quan s’omplen tant i tant les línies verda i blava del metro de Barcelona, quan juga el Barça. Però clar, els Red Sox no són el Barça, i el baseball no és el futbol. Però sí, tothom tornava o anava molt content. I es respirava primavera per tot arreu. Deurien ser les 5:30 de la tarda quan vaig creuar el Charles River per un pont, encara amb metro. I la llum era preciosa i es veia tot el skyline de Boston. Hi hauria d’anar més al centre. Però és que no hi ha temps a vegades, i els voltants de Boston College m’acaben atrapant. Sonava Manel, i al arribar al destí, la tarda va esdevenir una passejada al costat del Charles i un cafè amb llet en català. I en el mateix coffee shop, a uns metres de nosaltres, una noia de Harvard llegia un llibre que es deia Catalán. A vegades penso que s’aprecia més la cultura catalana fora d’Espanya que a dins.

I avui no cal ni portar jaqueta. Per primera vegada ens hem assegut a la gespa després d’haver robat menjar que donaven als estudiants que han estat acceptats a BC cara l’any que ve. Aquí sempre donen menjar, sobretot galetes, no paren amb les galetes. El curs acaba d’aquí un mes, i jo ja treballo en el meu final paper de literatura, que no podia anar sobre ningú més que de Woolf. Crec que m’he complicat la vida, i vaig parlar per més d’una hora amb la professora només per començar-li a fer entendre el que em proposava fer. Quan vaig sortir d’allà, la idea inicial havia canviat i s’havia convertit en una més difícil però alhora més motivant. Ara, més que mai, onades endins.

Anniversary

Avui fa un any que aquesta aventureta es va convertir en una realitat.

Memory Sunday

Durant les primeres setmanes, sempre que entrava a la meva habitació encenia totes les llums; la general, la de la tauleta de nit, la de l’escriptori i la del costat de la cadira vermella. Ho feia perquè, entre d’altres coses, es feia de nit molt d’hora, i si només encenia la gran quasi no m’hi veia. Ara amb dues ja en tinc prou, potser perquè era ja sento l’habitació del tot meva, i ja la veig il•luminada de per si. Està molt més desordenada que els primers dies, hi ha papers i llibres per tot arreu i la planta no para de créixer.

Avui, al cotxe, hem escoltat música clàssica. Lexington ens ha vist anar i venir. Hi ha cases precioses, però cap com la nostra. Hi hem passat pel davant; la porta segueix sent vermella, i el patio és el mateix que nosaltres vam fer construir. El centre està tot canviat, però això és una altra història. Se’m fa difícil orientar-me. Em conec Lexington i els seus voltants, però fes-me conduir a mi i no et portaré quasi enlloc. Perquè jo ho he viscut des del seient de darrere, i després potser des del costat del conductor. I anem passant llocs i puc dir: mira, aquí vivia tal...mira, per aquí passàvem alguns dissabtes després de jugar a futbol...mira, el mòbil vermell que sé que he vist mil vegades però que no tenia ni idea d’on estava...I així van passant els records, que van augmentant amb l’ajuda del meu pare i de la meva pròpia imaginació. Hi ha coses tan pròximes com l’ahir, i altres que penso que mai he viscut. 

Què estrany.

Què bonic.

No?

Night before April

Silenci, que cau.

After lunch

Tinc a dos italians davant meu. Estudiant davant dels seus ordinadors. I fa dia de tempesta, dia de que s’acostaunatempesta. He dormit poc, tinc son i poca gana. Un d’ells té els ulls blaus, i sempre busca controvèrsia allà on no n’hi ha. Ho fa per emprenyar, però de manera innocent. I jo espero que siguin les tres per poder seguir en el meu camí existencialista. Ara toca Sartre, i t’adones de la raó que té. Però per ara em quedo aquí, asseguda en una butaca blava de la biblioteca, mirant cap el cel obert. Què concentrats que estan. He llegit una entrada d’un blog, i no he desitjat res més que un dia poder escriure alguna cosa semblant. Gràcies. No em coneixes però gràcies. I aquí estic, entre el silenci i les tecles de tots els MacBooks que m’envolten. I aquí estic, entre el meu silenci i les mil paraules.

This morning

Anar en pijama, esmorzar una mica, prendre el cafè, mirar els diaris electrònics, realment sentir com els ocells fan piu piu!, pensar que t'espera un matí sencer d'onades, i notar com la calma torna després d'un temps un pèl massa llarg.

Backpacks not allowed

He arribat a la conclusió de que els americans no suporten les motxilles. Els hi tenen por o, més aviat, fòbia. Les rebutgen d’una manera irracional; sense mirar què hi portes dins, si és que hi portes alguna cosa. Ja em va passar quan vaig haver d’anar a fer-me el visat a Madrid. Es podien entrar bolsos, maletins, de tot, menys motxilles. Jo li vaig explicar a la dona de l’entrada que només hi portava els documents que necessitava, res més. Però em va dir que no, que les motxilles no. Alguns ja sabeu tot el que va seguir, i si no ho sabeu, un petit resum: vaig haver de deixar la motxilla a un supermercat Dia que hi havia a prop, en una de les taquilles. El supermercat va tancar de 2 a 5. Jo, contràriament al que m’havien assegurat, vaig sortir de l’ambaixada a les dues i pico. Òbviament no vaig poder agafar l’Ave de les 4:30 cap a Barcelona: tenia el bitllet dins la motxilla. Curiós que l’ambaixada del país més poderós del món no tingui taquilles a l’entrada on poder deixar les motxilles d’alt risc. Però jo em pensava que allò havia estat un cas aïllat, i avui he après que no. Tampoc les deixen entrar al TD Garden, casa dels Boston Celtics. I t’envien a pul•lular pels carrers, buscant un restaurant, un hotel o, finalment, un parking, on te la guardin. Quan per fi m’han deixat entrar he pensat que era curiós que, si volgués, en aquells moments hagués pogut anar a una botiga d’armes i comprar-me una pistola. Segurament, fins i tot, ningú s'hagués enterat si hagués entrat amb ella al partit de bàsquet...mentre no estigués dins una motxilla. La ironia d’aquest país, eh?