divendres, 28 de gener de 2011

Boston Cheesecake

T’acomiades de Hemingway per uns dies, i comences una aventura amb Woolf. Sents que d'aquí poc tornarà a nevar, i no et fa res, t’encanta que nevi. Perquè aquí no saps com es llevarà el dia, si amb un cel gris i amb temperatures que es poden aguantar, o amb el cel blau i amb un aire que et talla la respiració. Ple de solitud, o ple d’un anglès amb accents d’arreu del món. I llavors et menges un pastís de formatge, el clàssic, perquè sempre és el millor, i és tan cremós que fins i tot costa de mastegar. Però t’omple la boca d’aquell episodi de F.R.I.E.N.D.S en que la Rachel i el Chandler se’n mengen un que se’ls hi ha caigut al terra. I tu te’l menges amb ells, però a Boston, i no a Nova York. Aleshores recordes que t’agrada passejar de nit, siguis on siguis, perquè no hi ha res com tornar a casa caminant. I acabar el dia.

dimarts, 25 de gener de 2011

From high up

Des de dalt del Prudential pots veure els secrets de la ciutat. Veus la negror del Boston Common, veus el gel del voltant del Charles River, i veus com els avions van aterrant en fila a Logan Airport (en fila, en fila eh?...Alineats a la perfecció). Però pujar-hi és tota una aventura. A tots els gratacels que he pujat hi havia una persona a l’ascensor per controlar-ho tot. Aquí no...aquí compres el billet, i et diuen: straight and then to your left. Et trobes amb quatre portes d’ascensor al davant, piques el botó, i s’obre una. I t’adones que has de pujar els més de 50 pisos tota sola, amb la por de que potser et quedes allà dins atrapada i clar, poca broma, que has de pujar molt amunt. Total, que després d’assegurar-me que no hi havia ningú que ho controlés tot ni una miqueta, vaig entrar dins l’ascensor i vaig clicar el 52. Es tanquen les portes...i...biiiiiip...3r pis...biiiiiiip...12è pis...biiiiiip 32è pis...biiiiiiip 45è pis...biiiiiiiiiiiiiip. Pis 52. I veus que estàs en un lobby preciós, amb una llum tènue, i tot de taules amb gent prenent drinks...i penses...quin luxe tu! I efectivament, menges un plat de cookies boníssimes tot mirant una espectacular nit de Boston.

diumenge, 23 de gener de 2011

Sundays

L’estat del diumenge varia cada setmana. No crec que sigui el dia depressiu per excel•lència. Pobre, què ens ha fet ell a nosaltres? Avui pensava que faria més fred, avui pensava moltes coses...i tot és una mica diferent.



Sensacions d'hivern - Dêlen

dimecres, 19 de gener de 2011

A place of your own

Neva. Ja deu fer una estona, perquè les voreres comencen a estar blanques. No m’havia adonat fins ara, quan he sortit a acomiadar-me del dia, és a dir, a fumar-me un cigarret. He sortit amb el xandall, l’anorac, el gorru i les xiruques, i no feia tant fred. He vist per primera vegada la meva habitació des de fora. M’agrada la llum que desprèn per les finestres. Visc en un carrer tranquil, davant tinc un petit turó on a dalt hi ha una casa molt gran que no em crec que hi visqui algú. Està tota fosca i sembla un edifici de Boston College separat del campus. Hi havia un home tirant sal davant la vorera davant de casa seva, segurament per demà al matí no relliscar i començar malament el dia. Espero que no em passi a mi. I espero que hi torni a haver tota la neu que avui la pluja ha mig desfet.
Aquesta nit dormiré per primera vegada a casa meva. Porto una setmana aquí i crec que encara no havia tingut la sensació que se’m comença a aproximar ara; estic a Boston. Sembla mentida com el fet de no tenir un lloc propi, un espai teu i només teu, pot fer que el teu cap no s’acabi d’adonar de les noves situacions. Per sort una bona amiga de terres catalanes m’ha acollit a casa seva i m’ho ha facilitat molt. I per sort, també, uns bons amics, aquesta vegada americans, m’han ajudat a trobar una habitació i a moblar-la amb tot el necessari, i una mica també del no necessari. De moment només tinc una cosa penjada a la paret; un calendari amb uns dibuixos ben bonics que m’acompanyaran aquests mesos. Cada dibuix de mes ve acompanyat d’una frase. “May the wonder of this beautiful season never cease to amaze us”. Sí, l’hivern és bonic. Però sempre he pensat que el mes de gener és gris i difícil de passar. Però quan surts i veus que neva d’aquella manera suau i tranquil•la, tot es fa una mica més fàcil.

dissabte, 15 de gener de 2011

Not quite yet

Encara no estic prou aquí per escriure com si ho estigués. Però puc dir que a Boston fa molt fred, que hi ha neu a tot arreu i que l’aire fa una olor diferent, i mira que quasi no he tingut temps per respirar. A què fa olor? A blanc, a gel, i a arbres despullats.



dimecres, 12 de gener de 2011

Maybe not

Et despertes a l’hora que toca, amb els nervis corresponents pel dia que estàs a punt de començar. Intentes menjar alguna cosa, et dutxes, i fas els últims preparatius. Mires la teva habitació conscient de que no hi tornaràs a estar fins al cap d’uns mesos, agafes les maletes, i cap a l’aeroport. Allà fas el check-in, després passes per la interminable seguretat, i ja està, tot està a punt per començar. Perquè era avui no? Quan havíem de marxar? Sí, era avui, clar que mitja hora abans d’embarcar et poden enviar un missatge dient-te que el vol de Zurich a Boston s’ha cancel•lat per un temporal de neu que està afectant tota la costa est d’Estats Units. No passa res, tot és molt estrany, estic asseguda al sofà i hauria d’estar dalt d’un avió. I mira que encara no em creia massa que marxava, tot i ja haver-me acomiadat de tothom. Però ara estic aquí, i podria estar anant allà...veig que tot és possible. I ens ho prendrem amb humor no? Que demà agafo un vol de bon matí, que em portarà a Zurich i posteriorment a Montreal, per acabar a arribant, finalment, a Boston. I ara doncs a seguir gaudint de Barcelona, de la seva gent, i d’aquests imprevistos que alteren “allò que havia de ser”. Ja sabem que les coses són com són.

It all begins


Boston - Vitamin String Quartet