Avui m’he posat pantalons curts per primera vegada des de que estic aquí. No exagero quan dic que des de que vaig acabar exàmens potser ha fet un dia de sol a Boston. Les energies han anat disminuint al mateix temps que les ganes de tornar han augmentat. Però avui he acompanyat a un amic a l’aeroport, i no sé si han estat les maletes, els avions, o el dia preciós que queia damunt la ciutat, però he pogut valorar el que durant aquestes últimes setmanes no he estat ni capaç de veure. Porto dies pensant que si pogués tornar demà a Barcelona ho faria; pel cansament emocional, pel temps, per l’enyorança que silenciosament va calant..però avui, per sort, he pogut veure les moltes coses que em podrien fer quedar...vaja, potser quedar no, però les coses que, quan sigui el dia de marxar, em seran molt difícils de deixar. Sort que no tot ho he de deixar per sempre. Però aquest dia ja arribarà quan hagi d’arribar. I avui sí, avui és primavera, estiu fins i tot. Ara jo també faig la maleta; me’n vaig cap el sud, cap a la ciutat del jazz i dels huracans. Només m’hi falta posar la samarreta del Barça.
1 comentari:
finals d'esdeveniments, principis de futurs :)
aquí en sé de més d'una que t'abraçarà per donar-te la benvinguda i no et deixarà (per si de cas tornes a marxar ;D)
un petó
Publica un comentari a l'entrada