dissabte, 4 de juny del 2011

The walk back home

Cada decisió que prenem marca qui som. A vegades, fins i tot, no és ni una decisió nostre. Hi ha fets que marquen menys i altres que marquen més. No m’atreveixo a dir que a la vida només n’hi ha dos o tres de més importants. Perquè la veritat és que no ho sé. Només tinc 21 anys i això no em dóna massa autoritat per proclamar quants fets híper-transcendentals hi ha durant la vida. Tampoc sé si els fets que marquen més són els més obvis. Segurament hi ha coses que en el seu moment semblen intranscendents i que després t’adones de que és segurament el que ha deixat més empremta, el que pot explicar més on estàs i qui ets ara. Jo sempre he pensat que, de moment, una de les coses que ha marcat més qui sóc és el fet d’haver viscut a Estats Units. Set anys de ben petita, en una edat que no sé ben bé quina importància té; si més o menys que l’adolescència, si més o menys que els anys universitaris...no en tinc ni deia, de debò. I el que m’ha marcat no crec que hagi estat la manera de viure d’aquí, o els amics d’aquí, o l’educació rebuda aquí, no. El que m’ha marcat és el canvi. L'anar i tornar. El acabar tenint una casa a les dues bandes de l’Atlàntic.
Qui no pensa a vegades per diversió, o per auto-tortura, què hagués passat si? Què hagués passat si hagués girat cap la dreta i no cap a l'esquerra? Què hagués passat si hagués estudiat econòmiques i no biologia? Què hagués passat si aquella persona no hagués desaparegut de la meva vida? Repeteixo, no crec que tot depengui de nosaltres.
Doncs jo fa poc em vaig plantejar què hagués passat si mai hagués tornat o, el que és una mica el mateix, si mai hagués marxat de Barcelona. No us preocupeu, no ho vaig fer en ànims de tortura, sinó per curiositat. Les respostes són infinites i, el que és més important, són incògnites eternes. Però no per això penso que aquestes preguntes no es puguin fer. És necessari? En absolut. És possible? I tant. I tots ho fem, amb allò més gran i allò més petit. Perquè, en el fons, qui sap què ens defineix com som? Qui ho sap de debò i completament? No...les persones construïm la nostre història personal i li donem sentit als fets de la vida a posteriori. Però no crec que això sigui dolent. Jo només sé que sempre pensaré que l’anar i venir de Lexington ha estat un fet altament transcendent per entendre’m a mi mateixa.
I que sempre construeixes la teva història...fins i tot mentre recorres un petit caminet que et porta fins a casa.



 

1 comentari:

Anònim ha dit...

chapó

tan sols li afegiria que malgrat sigui per bo per dolent: "que la vida que ens hem perdut, simplement no existeix"

en això de les decisions: la vida són cruïlles i si et pares a pensar segurament n'hi ha més de les que contes al principi...
(personalment la carrera és una i només afegiré "Vivre des humanités" sense elles no seria qui sóc)

i et demano disculpes per la "filosofia" (potser en ocasions més o menys barata) d'aquest comentari.
Segurament és un reflex d'allò que m'ha passat pel cap al llegir la teva entrada.

sort!