A place of your own

Neva. Ja deu fer una estona, perquè les voreres comencen a estar blanques. No m’havia adonat fins ara, quan he sortit a acomiadar-me del dia, és a dir, a fumar-me un cigarret. He sortit amb el xandall, l’anorac, el gorru i les xiruques, i no feia tant fred. He vist per primera vegada la meva habitació des de fora. M’agrada la llum que desprèn per les finestres. Visc en un carrer tranquil, davant tinc un petit turó on a dalt hi ha una casa molt gran que no em crec que hi visqui algú. Està tota fosca i sembla un edifici de Boston College separat del campus. Hi havia un home tirant sal davant la vorera davant de casa seva, segurament per demà al matí no relliscar i començar malament el dia. Espero que no em passi a mi. I espero que hi torni a haver tota la neu que avui la pluja ha mig desfet.

Aquesta nit dormiré per primera vegada a casa meva. Porto una setmana aquí i crec que encara no havia tingut la sensació que se’m comença a aproximar ara; estic a Boston. Sembla mentida com el fet de no tenir un lloc propi, un espai teu i només teu, pot fer que el teu cap no s’acabi d’adonar de les noves situacions. Per sort una bona amiga de terres catalanes m’ha acollit a casa seva i m’ho ha facilitat molt. I per sort, també, uns bons amics, aquesta vegada americans, m’han ajudat a trobar una habitació i a moblar-la amb tot el necessari, i una mica també del no necessari. De moment només tinc una cosa penjada a la paret; un calendari amb uns dibuixos ben bonics que m’acompanyaran aquests mesos. Cada dibuix de mes ve acompanyat d’una frase. “May the wonder of this beautiful season never cease to amaze us”. Sí, l’hivern és bonic. Però sempre he pensat que el mes de gener és gris i difícil de passar. Però quan surts i veus que neva d’aquella manera suau i tranquil•la, tot es fa una mica més fàcil.