Hi ha poques coses tan emocionants com rebre una carta. Què tòpic eh? I en canvi...què poc que es fa! Veure el teu nom i la teva adreça en un sobre blanc, vermell, verd...veure els segells del país d’on prové. I pensar: el món s’ha mobilitzat una mica per fer arribar aquesta carta a la meva bústia, a les meves mans. Avui he rebut una carta plena de primavera Barcelonina. Oloro el sol, veig l’escalfor, toco el verd de la gespa del petit parc que hi ha davant la Pompeu. I quina il•lusió, no només rebre’n, sinó enviar-les. Agafar un paper en blanc i deixar-te anar. Escriure com si l’altra persona estigués al davant, com si no us separessin deu-mil onades. Tancar el sobre, caminar fins la mail box més propera i deixar que et rellisqui de les mans, desitjant amb ànsies que arribi el carter i pugui començar el seu camí.
4 comentaris:
realment caldria recuperar la calidesa de les cartes i reservar els e-mails per a coses pràctiques i rutinàries. Les cartes conserven un puntet de màgia. És per això que no vaig comprar un únic segell a l'estanc;).
un petó amor!!
n' hi ha que encara ho fem, hi ha una cosa encara millor, retrobar les cartes un dia qualsevol mentre asquejada està ordenant o netejant... perquè tornes a somriure com si acabessis de rebre-la, saps el que diu però tot i això l'obres i la rellegeixes una i una altra vegada
jo ho volia fer però un dia me'n vaig desistir...
bon finde :)
R.
jo em sé de memòria la teva direcció de Barcelona, però la transoceànica encara no...
jo n'envio moltes més que no pas en rebo. què hi farem. però sí... es molt emocionant enviar-les i rebre-les. tot un ritual autèntic.
Publica un comentari a l'entrada