Durant les primeres setmanes, sempre que entrava a la meva habitació encenia totes les llums; la general, la de la tauleta de nit, la de l’escriptori i la del costat de la cadira vermella. Ho feia perquè, entre d’altres coses, es feia de nit molt d’hora, i si només encenia la gran quasi no m’hi veia. Ara amb dues ja en tinc prou, potser perquè era ja sento l’habitació del tot meva, i ja la veig il•luminada de per si. Està molt més desordenada que els primers dies, hi ha papers i llibres per tot arreu i la planta no para de créixer.
Avui, al cotxe, hem escoltat música clàssica. Lexington ens ha vist anar i venir. Hi ha cases precioses, però cap com la nostra. Hi hem passat pel davant; la porta segueix sent vermella, i el patio és el mateix que nosaltres vam fer construir. El centre està tot canviat, però això és una altra història. Se’m fa difícil orientar-me. Em conec Lexington i els seus voltants, però fes-me conduir a mi i no et portaré quasi enlloc. Perquè jo ho he viscut des del seient de darrere, i després potser des del costat del conductor. I anem passant llocs i puc dir: mira, aquí vivia tal...mira, per aquí passàvem alguns dissabtes després de jugar a futbol...mira, el mòbil vermell que sé que he vist mil vegades però que no tenia ni idea d’on estava...I així van passant els records, que van augmentant amb l’ajuda del meu pare i de la meva pròpia imaginació. Hi ha coses tan pròximes com l’ahir, i altres que penso que mai he viscut.
Què estrany.
Què bonic.
No?
1 comentari:
:) ja ha arribat? m'agrada com descrius la visita Lexintoniana. Jo si vingués, i si m'hi portessis, em colaria amb vos al jardí prohibit, per fer secretament uns 3 min de foodball! oh :)
Publica un comentari a l'entrada