Diria que a Washington he plorat. De tristesa, d’enyor, d’alegria i de pèrdua. He plorat i he abraçat. Perquè ho necessitava i ho necessitaven. He parlat del Ser i del no ser, i del res que va portar al tot. He parlat de les pors, també del passat i del futur. M’he estirat a la gespa i he observat, sense més. M’he sentit envoltada de colors i de pluja. He viscut un Sant Jordi amb una penya blaugrana i rodejada de llibres i roses. He estimat, he valorat, i he somrigut. I, amb tot això, durant estones he trobat coses que sentia perdudes. Potser es tracta d’anar a poc a poc i d'agafar les peces amb molta cura.
1 comentari:
ada, acabes de renèixer
ara et toca viure
perquè t'ho mereixes
Publica un comentari a l'entrada