T’acomiades de Hemingway per uns dies, i comences una aventura amb Woolf. Sents que d'aquí poc tornarà a nevar, i no et fa res, t’encanta que nevi. Perquè aquí no saps com es llevarà el dia, si amb un cel gris i amb temperatures que es poden aguantar, o amb el cel blau i amb un aire que et talla la respiració. Ple de solitud, o ple d’un anglès amb accents d’arreu del món. I llavors et menges un pastís de formatge, el clàssic, perquè sempre és el millor, i és tan cremós que fins i tot costa de mastegar. Però t’omple la boca d’aquell episodi de F.R.I.E.N.D.S en que la Rachel i el Chandler se’n mengen un que se’ls hi ha caigut al terra. I tu te’l menges amb ells, però a Boston, i no a Nova York. Aleshores recordes que t’agrada passejar de nit, siguis on siguis, perquè no hi ha res com tornar a casa caminant. I acabar el dia.
3 comentaris:
:) l'imatge que s'apodera de mi és la de l'interrail,a falta d'episodis Amistosos, quin pedazo de pastís... tt i k també es deuria comentar l'escena, com la majoria de cops que un cheesecake ens acompaña..
PD:la Virgina Woolf?¿? uh! :)
comences per el passat i arribes al pastís!, la qüestió potser és tornar a casa?-la teva titi.
ostres ada, quina enveja més sana que em fas i que feliç que sóc d'haver descobert que fas aquest blog. eternament fan. bon boston! visquin els abrics gruixuts i l'escalfor de les mantetes!
Publica un comentari a l'entrada